30 junio 2008

Lost o l’espiral del silenci

Segons wordreference.com (la María Moliner del segle XXI,) Lost vol dir “Perdut” en anglès. I així és com et sents, metafòricament parlant és clar, quan assisteixes impassible a una conversa entre seguidors de la sèrie nord-americana Lost.
Darrerament he conegut a gent que m’ha parlat molt bé d’aquesta sèrie que porta ja quatre anys en antena als EUA i que s’ha convertit en un programa de culte (tot i que jo no m’atreviria a catalogar-la així) a Espanya; entre ells una parella d’amics que estan totalment enganxats i de qui posaria la mà al foc que la activitat sexual ha minvat. Lost Tracta sobre les aventures i desventures que viuen uns viatgers que volaven d’Austràlia als EUA i l’avió en el què viatjaven s’estavella a en una illa del Pacífic (està rodada a Hawaii). Doncs bé, el cas és que tot i que estiguin en una paratge en el què a priori no ha de passar gran cosa, els guionistes de Lost se les empesquen perquè els caràcters dels personatges entrin en col•lisió constantment i per que poc a poc transcendeixin els elements misteriosos que amaga aquest indret.
Però rebobinem una mica. Tot va començar un dissabte qualsevol, farà cosa d’un parell de mesos. Estava amb uns amics meus a un bar de Poblenou que abans es deia “No lo sé” i que ara es diu Bharma, un local normalet en el què posen cuabetes generosos. Doncs aquest bar té dues grans pantalles en les què emetien una sèrie amb subtítols. Pels altaveus només se sentia música de pub de dissabte a la nit, però tot i no poder sentir què es deia a la sèrie, em vaig quedar atrapat.
Vaig investigar (no gaire, tot s’ha de dir), fins que em vaig assabentar que la sèrie que projectaven es deia Lost. De fet, tant el nom de Bharma com la decoració del local està inspirat en la sèrie. A partir d’aquell dia vaig començar a veure elements de Lost per tot arreu (com quan et diuen que algú que coneixes s’ha quedat embarassada i a partir d’aquell moment només veus dones amb bombo) i a conèixer gent que hi estava enganxada.
Però la gota que va fer vesar el got va ocórrer la setmana passada, quan sopant amb la parella “sense sexe” (és broma nois!) i una amiga d’ells em vaig quedar més penjat que un fuet. En aquella taula farcida de viandes improvisades vaig patir una variant de l’espiral del silenci: no podia dir el què pensava, simplement perquè no tenia res a dir. Així que al dia següent vaig anar a la facultat i vaig agafar els primers capítols.
Ara ja puc dir amb el cap ben alt que sé qui són en Jack, en Hurley i sobre tot la Kate. Mai havia estat tant fàcil tornar a la societat. O mai havia sigut tant dur mantenir-se dins d’ella.

Àudio: Struggle for pleasure (Wim Mertens)

Eurocopa i derivats

Feia dies que volia escriure sobre l’Eurocopa i les conseqüències que ha tingut aquest esdeveniment esportiu a les nostres vides, i no parlo a nivell sentimental, sinó purament quotidià.
Em sembla bé que es celebrin aquest tipus de competicions. Personalment només he vist tres partits: Espanya-Rússia, Espanya-Itàlia i Espanya-Alemanya, però per culpa de la cobertura desmesurada que han fet quasi tots els canals sobre el tema sembla que hagi vist tots els partits, lligueta inclosa.
Entenc que aquesta competició és noticiable per se, i molt més a Espanya, veient el bon joc i els resultats aconseguits per la Roja (merescuts, sense dubte). No obstant, crec que quasi tots els mitjans (en el format que sigui) s’han excedit en la cobertura que han ofert. El cas de Cuatro mereix ser estudiat a les universitats. Com pot un canal que es proclama generalista fer un abús tant descarat dels drets d’emissió sortosament aconseguits? Cal que dediqui prèvies de més de 24 hores a cada partit i que tots els seus periodistas s’omplin la boca “d’Ejpaña” i facin publicitat descarada del seu pròpi canal? Cal que durant el partit els comentaristas (que no callen i retransmeten com si fos un partit de ràdio) facin publicitat descarada també dels altres mitjans Prisa (la Ser i As)? És necessàri tot això?
Els mitjans d’informació, tot i que siguin privats, es deuen al poble, i li han de donar a aquest poble, amb òptiques pròpies, la informació més rellevant del moment. Això, però, no és fer un non-stop de l’Eurocopa durant tants dies seguits.
“Respect” és el lema escollit per la UEFA per aquesta Eurocopa. I em sembla d’allò més adient, tot i que la majoria dels comentaristes que han narrat aquest esdeveniment a Espanya s’ho han passat pel forro. M’ha enervat profundament sentir comentaris de periodistas (quan no són ex-seleccionadors beguts o gent de la faràndula que comenta el què que vol) que exaltaven el sentiment patriòtic espanyol com a únic, legítim, preciós i vertader. És lamentable sentir comentaris despectius cap a persones com Puigcercós o Urkullu que han fet públiques les seves preferències i s’han decantat per altres seleccions o cap a persones que se senten patriòtiques d’altres nacions que no són l’espanyola. I això sense entrar a valorar com és possible que tants seguidors de la Roja puguin entrar als estadis amb la bandera preconstitucional (la del lloro).
El partit d’ahir el vaig veure a casa d’un amic i de camí cap a casa meva amb la moto vaig haver d’esquivar hordes de seguidors que havien conquerit els carrers enfundats en banderes espanyoles i que et demanaven que toquessis el claxon a crits de “Viva España”, “Podemos” (lema cutre per a gent cutre) o “A por ellos”. Un cop a casa vaig haver d’aguantar gent que cridava pel carrer (demostrant el seu respecte per aquells que en poques hores s’havien de despertar per anar a la feina) o conductors de rallies frustrats que tocaven el claxon sense parar fins passades les dues de la matinada.
Lamentablement, ens queda tota la setmana –i més- d’autocomplanyiment i patriotisme barat. Sort que el castellà està perseguit a Catalunya que sinó…

Guanyadors de l’Eurocopa 2008: Cuatro i ZP (ara ningú se’n recorda de la crisi o, altrament dita, desacceleració accelerada).
Perdedors: els nacionalistas perifèrics i Media Markt.

Àudio: Ballas en Dallas (Manos de topo)

13 junio 2008

Simplement Radiohead

Qui m'anava a dir que veuria a Radiohead en concert, a escassos 2 quilòmetres de casa meva i per la cara. Després de la magnífica actuació que la banda d'Oxford va oferir anit al "concertòdrom" que s'ha convertit el Fòrum puc dir, tirant de clàssics, que ja puc morir.

La banda liderada pel pernil de Yorke va tocar durant prop de dues hores nous temes del darrer treball, In Rainbows, i els va intercalar sabentment amb clàssics d'anteriors discos. No va sonar Creep, ni Karma Police (la policia Carme en català) ni Let Down, una llàstima; no obstant, el torrent imparable de sons que brollaven dels altaveus van fer que m'evadís de tot i que se'm quedés una cara de tonto.

La il·luminació va estar a l'alçada de les circumstàncies. És més, crec que els efectes de llum van ser tant bons que fins i tot van eclipsar la música en certs moments. Hi va haver moments que em vaig sentir a la peli Encuentros en la tercera fase. L'acústica, contra tot pronòstic, va ser impecable. Personalment hagués apujat un pèl el volum, però em va sorprendre que se sentissin a la perfecció tots els instruments i fins i tot la inintel·ligible lletra cantada pel Tom.

La part negativa va ser l'afluència. Més de vint mil ànimes amarades i super trendies em van fer sentir una orca en una llauna de sardines. Amb prou feines em vaig poder moure vint centímetres en dues hores, i els gruppies que m'envoltaven em van 'agobiar' força amb els seus crits, "balls" i comentaris.

Durant el concert vaig poder conèixer el mític periodista i musicòleg Santiago Alcanda, presentador de Tresfusión a Radio 3. Ell, innocent, em comentava comentant aspectes tècnics del concert i comparava Radiohead amb altres grups desconeguts per a mi. Jo assentia i dissimulava la meva ignorància tant bé com podia. Semblava feliç. Jo ho era.

Àudio: Like spinning plates (Radiohead)
Foto: Portada del millor disc dels 90 i un dels millors de la història, Ok computer.

11 junio 2008

Què passaria si...

Què passaria si a la feina no robéssim post-its, fulls, ni bolis i a més treballéssim les vuit hores a tope i no miréssim ni el correu, ni fotologs ni yonkis.com?
Com afectaria això a l’economia de les empreses? I a la macroeconomia?
Què passaria si Ikea no vengués les galetes de xocolata?

Aquests són els dubtes existencials que m’han assaltat avui.


Àudio: Hansel i Gretel (Joan Miquel Oliver, gran descobriment).

04 junio 2008

Risorgimento virtual

Hace un par de años, si no recuerdo mal, empecé mis andaduras en el mundo 2.0 inaugurando un blog que llevaba por nombre “Utopia”. La época de las ilusiones y fantasías, sin embargo, han quedado atrás.
Más tarde, y aprovechando un viaje que tenía que haber durado un año, rebauticé el blog con el nombre del barrio en el que estuve residiendo: New Friends Colony. Éstas fueron las coordenadas que conducían a las aventuras diarias que me ocurrieron por aquellos lejanos lares.
Ahora, de nuevo en Barcelona y sin tener nada de mi vida claro, rebautizo otra vez este blog (mediante ceremonia atea, claro está) para poder escribir sobre lo que me gusta/inquieta/odio/me pasa. Cabòries, que en catalán significa “preocupaciones sin fundamento”, es lo que tenemos el 99% de los habitantes de los países ricos. Por eso -y por no considerarme una excepción- este será el nuevo cartel que presidirá mi nuevo blog.
Vuelven las tonterías, los sentimientos, los recuerdos, las chorradas y, evidentemente, las preocupaciones sin fundamento.