31 octubre 2007

Cara i creu

Està bé això de tenir sort a la vida. Ser un ‘suertudo’, vaja. De fet, hi ha gent que diu que la sort no és té, sinó que es busca. I en part, és veritat.
En aquest any que en breu finiquitarem, m’han passat força coses. O, dit d’una altra manera, he fet que em passessin algunes coses.
N’hi ha de positives, de molt positives. Si tot va bé, a finals de l’any vinent gaudiré d’un pis de protecció oficial (lloguer, no pas compra) pels propers cinc anys. I vist com està el pati immobiliari –promeses del senyor Baltasar a part-, hauria d’estar content.
També marxo a viure a l’estranger un any. Un anys sencer si sóc capaç d’acostumar-me a la pobresa, les desigualtats i si el meu còlon guanya la partida al curry.
A més, he conegut gent fantàstica i gent no tant fantàstica.
Per contra, la mala sort també m’ha acompanyat. Primer un esquinç aparatós al turmell dret em va sorprendre a una platja paradisíaca de Mallorca. També unes recents angines, d’allò més molestes, em van visitar fa cosa d’un mes. Seguit una caiguda en moto, amb turmell anteriorment citat inflat i blaus a les cames (em remeto a la foto), i per acabar, una relació que no acaba de rutllar. Entono el mea culpa en tots aquests infortunis.
Per si això no fos poc, el cap de setmana passat vaig anar a buscar bolets i no vaig trobar-ne ni un de comestible.

La vida, com deia el gran Forrest Gump, és una caixa de bombons: mai saps quin et tocarà...cada dia.

Àudio: Space Oddity (David Bowie).