27 noviembre 2006

Fricandó de tardor


Amsterdam
29 d'octubre de 2005

- Chicho, prepares uns boletets per sopar?
- ¡Oido cocina!

Àudio: Limón y sal (Julieta Venegas

Piss out of flowerpot

Jo em pregunto, per què cony ahir al matí, al tanatori, li vaig haver de donar el condol a un persona que no tocava?

I el que és més greu: per què em va donar les gràcies, tot afligit, si no tenia res a veure amb la morta?

Coses que (em) passen...

Àudio: Such great heights (The postal service)
Pd. I què he fet per que se m'enganxi la canço de l'estimada Julieta Venegas "Limón y sal"? Em sento ridícul quan als semàfors els altres motoristes em miren "de soslayo" rient-se de mi...

24 noviembre 2006

Jo vull ser xino

http://www.youtube.com/watch?v=s9Qaf-78ySo

Per poder passejar amb tota la "pachorra" per un carrer cèntric amb una moto-cavall.

Tines i tinells



Doncs res, que m'avorria i he decidit penjar alguna foto del passat estiu al Marroc.
Aquí es pot observar un dels curros més saludables i higiènics que existeix al món: curtidor de pell (Fez).

Aquí CCOO o UGT es posarien les botes...

Àudio: Ya Rayi (Khaled)

23 noviembre 2006

He. Lui. Er. Ele. Él. Ell.


Belga de naixement. Català d’adopció.
El seu nom vol dir “no res”. Però ell és molt més que això.
Ja era hora que el gos més mimat i estimat de casa meva, en part perquè és l’únic, entrés al meu blog.
Ha fet prou mèrits aquest ca. Ha rescatat víctimes d’incendis. Ha detectat maletes amb coca a l’aeroport del Prat. Ha sigut gos pigall com a voluntari de la Creu Roja (quan era jove, és clar). Ha defensat la nostra llar de venedors d’enciclopèdies, comptadors del gas i fins i tot de mormons.
I és que el Nil, el gos que només entenia català (mama dixit), està ja vellet. Per això li vull retre homenatge. Pels cops que m’he oblidat de treure’l a passejar. Per les estimbades que s’ha donat contra la paret del final del passadís. Per utilitzar-lo d’estufa. Per renyar-lo quan no ha fet pipí al paper. Per tantes altres coses...

Bé Nil, rep des d’aquest blog, una sincera abraçada i un Rask ® com els que t’agraden.

Àudio: La que ha faltat aquesta nit: Totalmente a favor (Miqui Puig).

22 noviembre 2006

La primera, fa mal


La primera vegada de moltes coses que fem a la vida, o ens fan, fa mal. I avui ho he pogut corroborar en carn pròpia.

Hi havia una vegada un noi que tenia una il·lusió. Vaja, en tenia més, però una d’elles resultava més tangible que les altres (i és que no és fàcil saber parlar idiomes a la perfecció, estar canyon, trobar feina ben remunerada, treure matrícules d’honor...). Aquesta il·lusió era tenir moto, ja que la ciutat on vivia (i viu) era adient per aquest mitjà de transport. Ja a la universitat i amb pèls al cul i algun de menys al pit (però “creciendo”), en la enèsima discussió amb sa mare –doncs no ha marxat del niu- va aconseguir, per la força, tenir bici. Un gran pas per aquest noi, i un petit pas per la humanitat, que diria Amstrong (no el del Tour). Però la bici va durar poc, ja que havia de fer molts trajectes cada dia i els cotxes de la ciutat, sobretot els TMBeros i els taxistes, no confraternitzaven gaire amb aquest mitjà de transport (ara veiem que ni el mateix Ajuntament de Bcn). Doncs bé, va estalviar i amb la suor de monitor de menjador va poder adquirir una moto amb nom de joguina i color de julepes.
La Cagiva Cucciolo va ser el camp d’entrenament. Estimada com el Copa que va tenir, gràcies a ella va aprendre moltes coses: circular pel carril Bus, caure 2 cops i estripar uns pantalons, frenar abans que quan es condueix en cotxe, les malícies de la pluja etc. Però un migdia d’estiu, entre la ràdio on feia pràctiques gratis (i no portava cafès, no ens ofenguem pas), i casa d’una amiga ben adinerada, el seu cadell blau turquesa va morir. Va deixar anar la darrer alenada justament davant de la Filmoteca de Barcelona.
Els esdeveniments van passar molt ràpid. Enterrament de la Cucciolo, esquela, dol...i de nou autobús. Però les obligacions becaries (matins Badalona, tardes Hospitalet) el van obligar a demanar diners i comprar-se una moto. Aquest cop però, seria nova.
Va ser així com la moto que porta nom de cantant va arribar a les seves mans. El seu color també força desafortunat, però ser nova de trinca, potent i versàtil salvava aquest problema visual. Doncs avui, 3845 km després de que sortís d’un garatge del carrer Entença, una nova amiga d’aquest pobre xicot, li ha tirat la moto, i la il·lusió, per terra. Al bell mig de Plaça Catalunya, i mentre ell recollia una motxila que havia caigut a l'asfalt, la Dylan s’ha precipitat cap al cantó esquerra.
El balanç no és preocupant, però no tornarà a ser la d’abans. Unes esgarrapades al tors, un retrovisor “a la virulé” i un fre abonyegat, la marcaran per sempre.

I és que avui ha sigut la primera vegada. La primera vegada que la moto d’aquest bon jan patia un copet. Arribat a aquest punt em pregunto (com bé feia el genial Quino), per què els cotxes/motos de trinca no porten incorporada la primera rallada quan els comprem? Potser en el futur ho portaran estalviant així un primer disgust a la gent.

Àudio: La habitación de Albert (12twelve)

17 noviembre 2006

Land swallow me up!

Quan l'expressió "tierra trágame" adquireix més força que mai.

http://www.flurl.com/item/Poo_jacuzzi_u_201996

Àudio: Noia de porcellana (Pau Riba)

14 noviembre 2006

Grande!

Divendres a la nit tenia esperances que el matí de dissabte existís, per fi, ja que fa molts mesos que el meu el cap de setmana només consta de tardes, nits i matinades. Pretenia anar a casa del nou Cesc Gay santmartinenc, a gravar uns cd’s de música que em reclamen de ja fa massa temps. Però els llençols, un cop més, van guanyar la batalla de forma aclaparadora. Sortosament el nostre estimat amic Chicho va fer gala de la seva facilitat per trucar per mòbil, i em va despertar per acompanyar-lo a comprar un casc –Momo, evidentment-, al Glòries. Vull dir a l’Illa.

Dit i fet. Amb lleganyes incorporades em vaig plantar davant de la botiga “Ráfagas”, on una munió de turbocholos amb cadenes daurades penjades del coll i cascs de moto de dissenys colorits observaven embadalits els objectes tunneros de l’aparador. El nostre home fort de Caixa Terrassa va aparèixer amb pas majestuós entre la gent, com només sap fer ell, atretzzat amb un gorro d’allò més alterna i ulleres de sol. Però la dóna de la botiga ens va tirar per terra (sobretot al Gnoco) les il·lusions, ja que no tenien l’anhelat casc. Així que vam tornar a casa meva un pèl fustigats per fer temps, doncs havíem quedat amb l’home Price i en Quentin per anar a dinar.
Vam poder veure uns quants vídeos del youtube (sant invent, després de google) d’atacs de taurons a persones i baralles de negres fornits, mentre no venien les dues altres princeses. Però aviat van aparèixer els dos magnífics que faltaven, i en pocs minuts estàvem a l’A-7 apurant el motor d’un pobre Rover que demanava clemència.

És ben cert que Can Colomeró no destaca per la seva arquitectura. De fet, el fals vigilant del pàrquing –sic- convida a no parar en aquell indret perdut del Montseny. Però servidor era conscient que la companyia sabria apreciar sobradament la teca que ens esperava darrera d’aquelles velles parets. Callos, cargols, amanida (per dissimular), pa amb tomàquet i all i oli nuclear van servir per escalfar motors. Ànec amb prunes, esqueixada de bacallà o un entrecot de 3 cm d’ample van ser els plats forts. Un vi de la casa d’allò més “barallador” va ajudar a pair les viandes. La jove cambrera va al·lucinar quan, després d’acabar amb les existències de la cuina, vam gosar demanar la carta de postres.

Cigarreta, puntillo i rally cap a Osona. El cd es repetia sense pietat, mentre la ciutat de Vic emergia d’entre la boira. Voltes i més voltes pel polígon industrial i per fi, el cartell: Kàrting Osona. Després d’un stop and go al lavabo i una amical xerrada amb l’argentí que parlava català (típic) vam anar cap a la pista, on s’olorava a gomes cremades i benzina de competició. No vam tenir prou en gastar 16€ en 8 minuts, així que vam repetir. A la segona tanda però, vam deixar guanyar al Chicho, ja que era un dels “homenajeados”. Val a dir que li va fer molta il·lusió. Ens va costar molt no avançar-lo. Vam haver de fer veure que derrapàvem, sortíem de la pista etc., però va valer la pena. De fet, encara avui es pensa que ens va fotre una pallissa.

De nou a bcn, ens separem. Banyera amb sals i música chill-out de fons. Nova muda, nous calçotets i birra pel centre. Tot correcte? Sí, el condó s’espera a la cartera. Fa un amago de sortir. Es queixa que no el trec mai de passeig i penso, “doncs tens raó”. Algun dia vell amic, algun dia...

Quedem davant del Zuric, entre carteristes, borratxos, guiris en samarreta curta i BCNetamen que reguen els carrers. Enfilem cap a Benidorm, el de Joaquin Costa, i aconseguim fer-nos un forat entre les rosses (no pas les flors) i el fum. Birres, risitas, algun got per terra i cap a fora. La jornada ens ha destrossat, i tot i que tenim una suculent oferta per rematar la vetllada, els anys i els quilos poden més a les altes hores.

Ens acomiadem a Pelai. En 10 minuts ja sóc a casa mentre penso que encara esteu buscant taxi Balmes amunt.

Dos iogurts amb cereals són les meves úniques preses aquesta nit. Un diari ja caducat la meva companyia. Faig prest, i m’endinso en la fredor del meu llit, esgotat però amb un somriure d’orella a orella.

Felicitats nois. Y que cumplan muchos más.

Àudio: Il tè nel deserto (Ryuichi Sakamoto)

10 noviembre 2006

La pregunta

Mira que passen coses interessants en el nostre món cada dia. Aquí a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món.

Doncs per El Periódico digital, la pregunta del dia d'avui (10/11/2006) és: "prefereix comprar ara els aliments de Nadal i congelar-los?"

És una pregunta treta, mai millor dit, de nevera.

I want to ride my bicycle


L’Hereu de Clos (primera broma fàcil) castigarà ara als ciclistes – de fet ho ha anunciat en Portabella-. Es veu que s’ha enfadat amb la Mayol i li torna així la pilota. Abans ja els va tocar rebre als patinadors i als puteros. Qui serà el proper?

I és que de fet, què s’han pensat aquests ecologistes de merda? Que poden anar per la ciutat sense contaminar? Que poden lligar les bicis als arbres gratis? No veuen que la nostra policia no sap posar a ratlla als lladres perquè no els robin les bicis (que és el que realment haurien de fer)?

No home no. A partir d’ara qui gosi lligar la seva bicicleta a un arbre o paperera li caurà una multa de fins a 450€!! Només faltaria! Sí, sí, ja sé que la ciutat està infestada de lladres, grafiteros, timadors, violents...però “lu primer é lu primer”.

La veritat és que no sé perquè han de lligar aquests invents tan inútils als fanals. A Barcelona hi ha unes 250.000 bicis, i hi circulen unes 40.000 a diari. No tenen prou amb els 5.000 aparcaments que, gentilment, posa l’Ajuntament? Si és que hi ha gent que es queixa per “bici” (segona broma fàcil)...

Chapeau pel meu consistori. Això si que és una ciutat moderna, cosmopolita i ecològica!

Àudio: Bicycle race (The Queen).

09 noviembre 2006

Un mosquit del S.XXI

El mosquit Tigre, que ha causat estralls fins fa poques setmanes a nombroses poblacions catalanes, sobretot del Vallès, és un mosquit del segle XXI. I és que el molt cabron fa de polissó als cotxes per desplaçar-se per l’àrea metropolitana. En pocs mesos doncs, el tindrem ja a Barcelona.

Així que ja sabeu, si veieu un mosquit fent autostop a la C-58, no pareu.

Per saber més sobre la notícia xorra del dia;

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=354386&idseccio_PK=1021

08 noviembre 2006

Aquí uns amics...




I és que yonkis.com salva més d'una tarda avorrida...

Centelles



Qui vulgui "veure" què va ser la II República Espanyola (allò sí que va ser 'robar un govern'), la Guerra Civil Espanyola i l'exili, que no es perdi la retrospectiva que al Palau de la Virreina li dediquen a Agustí Centelles.

En dues paraules...In-Presionante.

Àudio: Sad Lisa (Cat Stevens)

Pd. La dóna que plora al seu marit és la mare del gran periodista Josep Pernau. L'home, el pare.

07 noviembre 2006

Botifler moi? Bien sure...



parecidos razonables: Artur Mas és...Príncipe Farquaad (Shrek)??


Gràcies convergents. Perquè concentrant-vos l’altre dia van davant de la seu d’ERC per cridar frases tant constructives com “botiflers”, “sou espanyols i no catalans” o “us heu venut Catalunya” (no ho va fer CiU pactant reiteradament amb el PP?) m’allunyeu, encara més, de les vostres posicions. Encara que ja imagino que estareu contents de que un energumen com jo no sigui simpatitzant vostre...

És indignant que s’acusi d’aquesta manera un partit (ERC) per prioritzar l’eix esquerra-dreta enfront el nacionalista. Per fer això ja són uns botifler? Doncs jo en vull ser de botifler.

On compren aquests convergents el carnet de bon català? Jo també en vull un!! Què he de fer? Suposo que la senyera que penjo cada 11 de setembre al balcó no és suficient...imagino que he renovar-la per una estelada (però la blava, que no volem canvis socials eh?). A més, m’hauria de traslladar a viure a un barri com Sàrria on la gent parla només català...no està ben vist cohabitat amb espanyolots com faig jo. I sobretot deixar de fer negocis amb empreses/clients espnayols...on s’és vist tractar amb l’enemic!

En fi, espero que CiU (a qui fins fa poc respectava profundament) deixi comportar-se com un nen petit i aprengui dels errors, a més d’aprendre que governa qui aconsegueix 68 escons, no qui guanya en diputats.

A vere si li ensenyen al Madí que el proper cop s’estalviï de DVD, que això no són els EUA ni les eleccions de l’1 de novembre unes presidencials...

Àudio: l’escola dels somiatruites (Albert Pla)

Estava tot inventat?



Cansat de mig estripar les cartes quan arribo tard a casa, i trencant així part dels documentes que hi van així, he decidit comprar un nou obrecartes. És car, però crec que valdrà la pena...


Per si no funciona, quí va l'enllaç

http://www.zappinternet.com/?video=QiZwYubDoy

Un vici

...inconfesable: treure la bola dels ratolins antics (els qu van en làser és xungo) i netejar les varetes metàl3liques de merda. Llisca tant bé després...

01 noviembre 2006

Aprenentatge antropològic

Un retard angoixant dóna pas a un místic passeig per Poblenou. El Barça ha empatat, però la boira de la platja no m’impedeix gaudir del moment. Última copa al It. Xurros de xocolata i converses amb joves etíliques ens conviden a deixar la ciutat. Converses i més converses. De fet, una gran conversa. Cartrons i calfreds que fan sentir-se viu. Un pis buit i fred obliguen a engegar els motors. Contacte i carícies incontrolables.

Beneïda nit mileurista.

Àudio: wishin’ & hopin’ (Ani Difranco),