Vaya...

M’agraden les nits caòtiques, sense rumb, com la d’ahir. Després de cardar-me una migdiada de quasi 5 hores, ho necessitava, vaig passar ràpidament per la dutxa (he estrenat xampú anticaida!) i em vaig acostar al Pastarito de Consell de Cent on només quatre companys de classe feien temps fumant cigarretes de manera compulsiva. No vàrem menjar malament, tret d’una desafortunada elecció d’un plat pasta per part del Narcís (vam compartir el sopar, com a bona parella que hem sigut). Sangria de la dolenta, lambrusco rosat i tot seguit a un bar que estava a la cantonada on em va sorprendre la música –gratament- i les portes del lavabo –negativament-. Uns càntics més tard vam fer via cap a Plaça Catalunya per decidir a quina de les “nombroses” discoteques que estaven obertes ens adreçaven. Les primeres tajes ja es deixaven entreveure aleshores, i és que tenir les galtes vermelles quan s’està a 8 graus, és simptomàtic. El bar que va guanyar tenir-nos com a clients fou el Moog. Bàsicament perquè Fellini estava tancat i ningú va donar suport a la meva proposta, que era acabar al Peep show de davant la uni. Així que vora les 3 un selecte grup de companys, les baixes ja superaven els que quedàvem dempeus, vam fer acte de presència a un dels locals més bruts i cutres de la Barcelona antiga. Farlopa, Mitsubishis i iris dilatats eren els protagonistes d’aquell indret (i jo em pregunto, que cony fotia tanta gent un dimarts a quasi les 4 de la matinada en aquell “antro”?). Per sort el Moog té una segona planta on ens vam poder refugiar del “chumbachumba” que regnava a la pista central, i allà, els pocs que érem, vam passar una agradable estona amb bona música i un Dj del gremi que no parava de fer performance’s a la seva gàbia. Però els moviments descompassats van acabar abans de les 5, quan ens van fotre fora vilment d’aquell forat. Així que arrossegant a dos tajats de manual que encara aguantaven amb nosaltres, vam arribar a Plaça Catalunya, i després d’esperar estoicament fins les 6 a que obrissin el bar de l’estació de ferrocarrils, vam esmorzar com uns senyors (un servidor; beicon+queso+cafè amb llet).
I és que les nits que menys prometen, com la d’ahir, es salven amb quatre riures tontos, un parell de cançons bones, algun amic perjudicat per la sangria i un bon esmorzar entre treballadors que aixecaran el país, aquell dia, que tu entraràs al llit a les 8.

Àudio: We are young (Supergrass)