02 octubre 2006

Un món sense nacionalismes?

NACIONALISME
m 1 POLÍT Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.

Entenc que tothom (o gairebé) necessiti sentir-se lligat a una terra, i que per ser part d’una societat/cultura hagi de mantenir i practicar unes tradicions o litúrgies. A mi, per exemple, m’agrada menjar pa amb tomàquet, demanar un músic (com el meu avi) de postres o una crema catalana i menjar calçots. Adoro anar a buscar bolets i veure castellers. Però mai he considerat que la meva tradició/cultura sigui millor que les d’altres.

Jo sóc xarnego, i a molta honra. I aquest fet, juntament amb el d’haver viatjat una mica (molt menys del que desitjaria), em fan veure les coses amb una major perspectiva. Per què la gent es mata per les pàtries? Entenc que es matin o rebel·lin per injustícies socials, però per banderes?

La darrera pel·lícula de Ken Loach m’ha fet pensar una mica. Al món, sempre hi ha hagut dominants i dominats, i evidentment els dominants “progres” són els que diuen que cap vida d’un ésser humà val una pàtria (és clar, ells imposen la seva als altres i no han de lluitar per res). De fet, com bé diu el mestre Ferran Requejo, a Espanya només existeixen els nacionalismes català, basc i gallec (pels espanyolistes. és clar). Què no és pas nacionalista l’Ibarra, el Bono o en Zaplana?

No ho sé. Quan estic a bcn em sulfuren segons quines actituds d’ERC totalment demagogues i electoralistes, però quan viatjo per Espanya sempre penso que al tornar la primera cosa que he de fer és refundar Terra Lliure (és broma, és clar, encara que un altre tret al genoll del Jiménez Losantos li fotia amb molt de gust). Les actituds del PP en canvi em sulfuren sempre, això és una ventatja.

En fi, ja aniré comentant les pixades fora de test d’ambdues parts així com els comentaris de la gent que es cagui amb mi (eh, Òscar?.

PD. No crec que mai es doni un món sense nacionalismes. Desgraciadament els humans no sabem apreciar les altres cultures i el nostre esperit de competició i supervivència (molt menys recriminable aquest darrer) ens impedeixen deixar de banda aquest amor i lluita constant.

2 comentarios:

Oscar V dijo...

COMPANY DE NOCTURNITATS I PETONS ALS LLAVIS:
Ja sabies que aquest post despertaria una resposta per part meva, de fet l'has incitada directament. Ja saps que jo em considero nacionalista per diversos motius i en els quals no entrarem. També saps que no sóc el típic independentista que es caga en Espanya i no posa arguments soibre la taula...
Dit això, crec que tenim mal entés el concepte nacionalista. Defensar la teva nació, i el que tu creus que li correspondria, no vol dir menytenir les altres nacions ni dir que la teva és millor que la resta. Jo vull el reconeixement de la meva nació, per la seva cultura, per la seva història i per tenir un marc propi de decisió. Simplement perquè penso que és el més lògic i el més desitjable. Res més. Per mi voler la nació catalana no vol dir cagar-me en l'espanyola. Jo també sóc xarnego i no em sap cap greu. Tinc la sort de conèixer dues realitats tant distants com la catalana i l'espanyola. I una no és superior a l'altra. Simplement i bastament diferents. Jo em quedo amb la meva. Per això la defenso. Sempre que vaig a terres "leonesas" penso que tinc molt poc a veure amb aquella gent. Com arreu hi trobaràs de tot. Però no els sento compatriotes. Però això no vol dir que em senti superior a ells.
Així que no utilitzem nacionalisme com a sinònim de despreci vers la resta i de sentiment d'autosuperioritat perquè no és així. EL nacionalisme no és una malaltia maligne com alguns ens volen fer creure. Tot són maneres de veure les coses...
Òscar

Anónimo dijo...

Totalment d'acord amb tu Òscar. Crec que tot ésser humà necessita estimar una terra, una cultura i sentir-se part d'una societat. Aquest sentiment de pertinença té part d'irracionalitat, com qualsevol sentiment d'estima, com quan ens enamorem.
Jo la nació que estimo és la catalana, però això no vol dir que odiï la resta.
Una abraçada!

PD: Jo també sóc "xarnega", tinc orígens andalusos.