Quo vadis autumnus?

Tinc ganes que arribi el fred. Per què triga tant? A veure si és cert això que el petit forat que tenim a l’atmosfera té res a veure...

Em sento preparat per sacrificar els escots estiuencs, les faldilles poperes i els bikinis turístics de la Rambla per tal de donar la benvinguda a una tardana tardor (toma rima!). Així podria estrenar la gorra de pana comprada de rebaixes al Zara, tornar a posar-me la jaqueta de venedor d’enciclopèdies, prendre calents cacaolats als bars mentre fullejo la secció de contactes de La Vanguardia i congelar-me fins convertir el meu nas en un tomàquet mentre em desplaço per l’asfalt barceloní amb la meva BMW 850. Ok, d’acord, vaig amb una Dylan 125...però també s’hi passa fred!

Por fin es viernes! que diuen alguns. I és que aquesta setmana ha sigut un infern. Feina acumulada a la uni, feina a la secta i a la ràdio –que n’és dur això de portar cafès-. Aquest vespre coneixeré els Mishima, de la mà de l’editor més prestigiós de Catalunya. No sé com són, suposo que uns sobradets poperos urbans, però si sonen bé ja estaré content. Poder ravalejem una mica després del concert amb l’offspring de Tarantino i el nou descobriment femení fet gràcies al darrer viatge pagat per Barroso.

Bé, vaig a donar sang que avui venen al clot i ja començo a tenir gana (mmm com entren de bé uns sucs i unes quantes galetes). Ja informaré del regal cutre que em donin. Què serà aquest cop? Un despertador? Un boli? Un calendari?

Chi lo sà...

Per cert, dóna’n una mica!


Àudio: Disfunction (08001)