31 octubre 2006

Cansat


Cansat de no poder viure la meva edat com m’agradaria. Cansat d’estudiar i no tenir oportunitats. Cansat de demanar si us plau a veure si em poden explotar i donar una mica pel cul a canvi de 0 euros. Cansat de ser un més. Cansat de no tenir padrins. Cansat de no sacrificar-me i independitzar-me. Cansat de no baixar dels 85. Cansat de no aprofitar les coses. Cansat de la manipulació. Cansat de no conèixer món. Cansat dels progressistes post-moderns predicadors de veritats absolutes. Cansat de la hipocresia. Cansat de perdre tantes hores davant un pc. I cansat d’enamorar-me ràpidament i de desenamorar-me encara més ràpid.

Àudio: Hope there’s someone (Anthony & The Johnsons)

No tinc dret a follar?

L’altre dia al bar de la universitat, abans de fer el ridícul intentat emular a Carles Francino per l’assignatura de tele, vaig tenir una conversa que va pujar de to d’acord amb la temàtica de la mateixa. El tema era (i és) la prostitució. Discutia amb una amiga (espero que, malgrat les diferències, em consideri amic) sobre si s’hauria de legalitzar o no aquesta pràctica mil•lenària (no em serveix l’argument que és l’ofici més antic del món per justificar la seva existència). Personalment (com diria el bo d’en Torres, és pot no pensar de manera personal?) no em considero masclista. Al menys no com es descriu a “la vieja usanza”. He nascut i conviscut (de fet encara allargo l’estància a la llar materna) en el si d’una família matriarcal. Però això no implica que estigui en contra de la prostitució. Suposo que no cal dir que no defenso l’actual model de prostitució en el que les dones són explotades, enganyades, robades, agredides i menyspreades per una xarxa de persones –homes- sense escrúpols. Però en canvi sí defenso un model utòpic en el que les persones (homes i dones) puguin comercialitzar lliurement amb les seves ments (donant serveis a empreses) i també, per què no, amb els cossos. Desgraciadament, però, crec que és molt difícil assolir un estat en el que aquell/a que vulgui llogar el seu cos ho pugui fer de manera lliure.

M’agradaria que fóssim suficientment madurs i deixéssim de banda el nostre etnocentrisme per uns instants. Per què allò que jo no vull fer (com ara prostituir-me) no ho pot fer una altra persona? Hi ha tantes altres feines horroroses i tant poc (o menys) dignes que la prostitució...defenso un negoci en el que qui llogués el seu cos actués com autònom, cotitzés a la S.S., tingués dret d’admissió, un local higiènic, seguretat...Per què insistim a fer discursos paternalistes? Qui ho vulgui fer que ho faci. Amb condicions, això sí...

Se m’ha argumentat que aquesta feina perpetua les diferències de classe ja que les/els prostitutes són sempre d’una mateixa classe social. Però davant aquest fet la solució no és la prohibició, sinó invertir més en educació pública i de qualitat, donant ajuts per formar-se en l’ofici que es vol. A més, algunes persones prefereixen fer un parell de blow jobs al dia enlloc d’estar 10 hores fent un treball repetitiu...

A més, aquesta professió realitza una funció social prou important (a part de que fan de psicòlogues/cs als clients). I és que, no tothom té dret a follar? En fi, que malgrat pensi que és un tema espinós i complicat (sempre que la moral entra en joc passen aquestes coses), crec que s’hauria d’actuar des del govern per solucionar una situació actual en absolut òptima.


A la meva habitació, Gemma Lienas comparteix tauleta amb Garcia Márquez, i potser quan acabi de llegir “Jo vull ser puta” tindré una opinió diferent a l’actual. Fins aleshores practicaré una mentalitat neoliberal pel que al cos i ment respecta.


Àudio: las nubes de tu pelo (Fito)

27 octubre 2006

Quo vadis autumnus?

Tinc ganes que arribi el fred. Per què triga tant? A veure si és cert això que el petit forat que tenim a l’atmosfera té res a veure...

Em sento preparat per sacrificar els escots estiuencs, les faldilles poperes i els bikinis turístics de la Rambla per tal de donar la benvinguda a una tardana tardor (toma rima!). Així podria estrenar la gorra de pana comprada de rebaixes al Zara, tornar a posar-me la jaqueta de venedor d’enciclopèdies, prendre calents cacaolats als bars mentre fullejo la secció de contactes de La Vanguardia i congelar-me fins convertir el meu nas en un tomàquet mentre em desplaço per l’asfalt barceloní amb la meva BMW 850. Ok, d’acord, vaig amb una Dylan 125...però també s’hi passa fred!

Por fin es viernes! que diuen alguns. I és que aquesta setmana ha sigut un infern. Feina acumulada a la uni, feina a la secta i a la ràdio –que n’és dur això de portar cafès-. Aquest vespre coneixeré els Mishima, de la mà de l’editor més prestigiós de Catalunya. No sé com són, suposo que uns sobradets poperos urbans, però si sonen bé ja estaré content. Poder ravalejem una mica després del concert amb l’offspring de Tarantino i el nou descobriment femení fet gràcies al darrer viatge pagat per Barroso.

Bé, vaig a donar sang que avui venen al clot i ja començo a tenir gana (mmm com entren de bé uns sucs i unes quantes galetes). Ja informaré del regal cutre que em donin. Què serà aquest cop? Un despertador? Un boli? Un calendari?

Chi lo sà...

Per cert, dóna’n una mica!


Àudio: Disfunction (08001)

18 octubre 2006

Moment humiliant de la jornada


Quan el teu propi gos, esquifit, es pixa sobre la roda davantera de la teva moto.

Àudio: L'ultimo bacio (Carmen Consoli).

56 minuts de despropòsits

Aquest vespre, després de tornar de fer footing amb el meu amic Price Waterhouse (dic fer footing com podria dir caminar ràpid traient la llengua), he sopat a casa. Al sofà. Al meu sofà esponjós, estimat per les cèlebres migdiades i altres activitats casolanes que he fet en ell. Mentre superava amb escreix el nombre de calories que havia cremat minuts abans (qui es pot resistir a una truita de bolets –gírgoles-, un iogurt amb cereals i un got de suc Granini Multifrutas?), hem decidit amb ma mare veure un curtmetratge d’humor, el que va repartir CiU diumenge passat als quioscos.

I seré sincer: feia temps que no reia tant. Els 56 minuts d’imatges són tant esperpèntiques i surrealistes que enlloc d’ofendre’m per la muntanya de barbaritats que uns ressentits que es pensen que els van fer fora de “casa seva” (Ferrussola dixit), he passat una bona estona. M’estalviaré exposar aquí i ara el missatge del vídeo (els del Tripartit són uns carallots botiflers, el Mas és SuperMas i únic salvador de la pàtria...), que com tothom pot esbrinar, és un resum de les cagades del Tripartit (que n’hi ha hagut) i un missatge clar que només el burgès d’en Mas ens pot salvar. I aniré directament a comentar un parell de fets que m’han cridat especialment l’atenció.

Quan parlen del forat del Carmel i mostren imatges dels afectats, les cares d’aquests estan difuminades per preservar la seva identitat. Fins aquí bé. Però els de carrer Còrsega són tant burros que també tapen els ulls d’un gos de peluix, no sigui que la seva mestressa de 7 anys denunciï al partit (com bé ha fet ja la CCRTV).

Més tard, denuncien que el Tripartit són els culpables de tots els mals històrics del país. I sobta que s’indignin que hi hagi més de 600 escoles amb barracons, encara. Que amb 23 anys de govern no van tenir temps de no deixar cap escola sense barracons? És clar que no! No podien eradicar-los...sinó com haguessin donat calerons a escoles com Aula (Mas) o Sant Peter’s School? (un rialler Pujol ja va dir fa uns anyets que van haver de “fer trampes” per subvencionar aquestes escoles taaaant necessitades).

Però el més pervers del dvd és quan insisteixen cada tres frases que el Tripartit va fotre fora a un partit legítim per governar (sobretot carreguen contra Esquerra) per les ànsies de poder. I què buscava CiU guanyant les eleccions més que poder? Un poder que han posseït durant més de dues dècades.

En definitiva...un reportatge que passarà als anals (per aquí) de la història de la propaganda política (juntament amb firmar les promeses electorals davant un notari, amic suposo).

¿Parecidos razonables?









Miquel Iceta Llorens.
Viceprimer secretari i portaveu del PSC.
















Françoise Hollande.
Primer secretari del partit socialista francés
(el que es tira a la Sègolene)

04 octubre 2006

Mmmmm


Dissabte 30 de setembre. 5:13h. La Paloma.

Una noia se'm tira als braços i em mig viola. Per què em passa sempre això quan surto de festa?

Pd. Déu n'hi do les mans de la noia!

Sincer jo?

"què vols que et digui d'ella? És molt simpàtica!". (és un jopazo).

"una sigarreta? És clar home! agafa'n una" (que no venen tabac als estancs, so cabron?!).

"que per què no m'he enrollat mai amb ell? Ai, no sé...és molt bon noi" (està gordo).

"no vull que espatllem la nostra amistat” (ni farta de coca em liava amb tu).

“5.42 a.m. Clar que no m’importa acompanyar-te fins a casa...vivies a Cornellà, oi?” (saps el que és el nit bus, xata?).

“tranquil·la, ja m’espero a que marxis en taxi” (Al igual m’esperaries tu a mi...).


“què et falten 10 euros? Ja te’ls poso jo home!” (Els he vist prou).

Sincer jo? és clar (que no)!

03 octubre 2006

L'ànima dels ateus

Com bé ha plantejat avui un assistent a la presentació del llibre L’esprit de l’athéisme, d’André Comte-Sponville, moderat per Fernando Savater (pot ser tot l’espanyolista que vulgueu però fa goig sentir-lo parlar), és possible viure una vida espiritual sense tenir en la ment/venerar un Déu?

Aconseguiria cap “client” una religió que no prometés la vida eterna?

Existeix Déu?

Qui té arguments no necessita la creença i viceversa.

02 octubre 2006

Records

Enyoro la bata de ratlles verdes i els mocs al nas. El conejo de la suerte i els berenars a casa la iaia tot veient Espinete o Els Bobobobs .

M’agradaven les excursions de la tardor, al zoo o al Teatre Regina, on escoles més marginals que la meva ens escopien des del pis de dalt i a la sortida un treballador del Teatre ens donava l’esperat Kit Kat. Parlar de les colònies i comprar llaminadures pels grans viatges amb autobús. Com n’era de feliç al barri sense saber què collons era Barcelona.

M’agradava anar a fer fluor i riure mentre la profe s’emprenyava. Inclús recordo amb malenconia les tardes de divendres, quan teníem entrenament, i anàvem a buscar el berenar al primer triangle amb el neguit que uns gitanets no ens robessin.

Ara puc fer moltes coses que de petit anhelava. Però conduir un cotxe, fer l’amor o viatjar no es pot comparar amb l’època escolar. Almenys per a mi.

I és que les hores lliures no em convenen.

Sort que tornen a repetir Oliver i Benji per la 2.

Àudio: los trotamúsicos

Passin, passin...que veuran el piset.

Un, dos i .. tres!

Un món sense nacionalismes?

NACIONALISME
m 1 POLÍT Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.

Entenc que tothom (o gairebé) necessiti sentir-se lligat a una terra, i que per ser part d’una societat/cultura hagi de mantenir i practicar unes tradicions o litúrgies. A mi, per exemple, m’agrada menjar pa amb tomàquet, demanar un músic (com el meu avi) de postres o una crema catalana i menjar calçots. Adoro anar a buscar bolets i veure castellers. Però mai he considerat que la meva tradició/cultura sigui millor que les d’altres.

Jo sóc xarnego, i a molta honra. I aquest fet, juntament amb el d’haver viatjat una mica (molt menys del que desitjaria), em fan veure les coses amb una major perspectiva. Per què la gent es mata per les pàtries? Entenc que es matin o rebel·lin per injustícies socials, però per banderes?

La darrera pel·lícula de Ken Loach m’ha fet pensar una mica. Al món, sempre hi ha hagut dominants i dominats, i evidentment els dominants “progres” són els que diuen que cap vida d’un ésser humà val una pàtria (és clar, ells imposen la seva als altres i no han de lluitar per res). De fet, com bé diu el mestre Ferran Requejo, a Espanya només existeixen els nacionalismes català, basc i gallec (pels espanyolistes. és clar). Què no és pas nacionalista l’Ibarra, el Bono o en Zaplana?

No ho sé. Quan estic a bcn em sulfuren segons quines actituds d’ERC totalment demagogues i electoralistes, però quan viatjo per Espanya sempre penso que al tornar la primera cosa que he de fer és refundar Terra Lliure (és broma, és clar, encara que un altre tret al genoll del Jiménez Losantos li fotia amb molt de gust). Les actituds del PP en canvi em sulfuren sempre, això és una ventatja.

En fi, ja aniré comentant les pixades fora de test d’ambdues parts així com els comentaris de la gent que es cagui amb mi (eh, Òscar?.

PD. No crec que mai es doni un món sense nacionalismes. Desgraciadament els humans no sabem apreciar les altres cultures i el nostre esperit de competició i supervivència (molt menys recriminable aquest darrer) ens impedeixen deixar de banda aquest amor i lluita constant.

01 octubre 2006

Relat d’una odissea (o com pujar el Pedraforca amb texans)


Cansat d’una rutina recent adquirida després d’un estiu precari vaig decidir fer una petita excursió de cap de setmana amb algun amic. Dels quatre mosqueters que som, a dos d’ells quan els proposes sortir de Barcelona et responen: ”però què diusssss...”. Així que li vaig suggerir al tercer cavaller i company de jogging, un expert excursionista actualment en baixa forma, fer un cim aquí a la vora.

El bon amic Bonastren va acceptar d’immediat, inclòs amb il·lusió. Pronostico que farem moltes excursions en plan Brockback Mountain enguany. Així que dijous vam decidir que l’endemà, és a dir divendres, aniríem al Pedraforca. Dit i fet, ens vam plantar divendres al vespre a un càmping a la falda del Pedra amb entrepans de truita i un arsenal de productes altament tòxics (sucs Zumosol, Oreos, xocolatines...).

Muntar una tenda de nit, quan falten la meitat de les piquetes és tota una experiència. Sopar auster dins de la tenda que olorava a ranci i un Cacaolat calent en un bar de poble abans d’anar a dormir van ser les dues grans activitats d’aquell vespre (es veu que les excursionistes catxondes d’en Conrad Son ja havien abandonat el càmping).

El matí de dissabte, cap a les 6:30 els nostres despertadors van començar a cantar. Motivat per uns peus glaçats i els roncs del company de tenda em vaig despertar ràpid. La primera sorpresa, preparant el material que ens enduríem al cim, va ser comprovar que m’havia deixat els pantalons Tapioca a Barcelona, així que no tenia més remei que sortir del campament base amb uns texans, com a bon “dominguero” que sóc. En 10 minuts ja estàvem esmorzant al cotxe i camí del refugi Lluís Estasen.

Un cop iniciada la marxa vam comprovar força coses: no estem en plena forma, a Berga fa un fred que t’hi cagues, no estem en plena forma, el Pedraforca impressiona, no estem en plena forma, la meva capellina no serveix de res i que definitivament, no estem en plena forma. Però malgrat la boira, el vent, les caigudes, i les baixes temperatures (i el penós equipament del que disposàvem), vam fer cim, força emocionats, al migdia.

15 minuts de glòria al cim, unes xocolatines més i cap avall. Saltant com cabres per la tartera (amb multitud d’hòsties incloses) vam arribar al refugi més ràpid del que esperàvem. Ja al cotxe, amb tiretes i una fam prou important, vam tornar cap a casa.

Aquesta excursió llampec m’ha il·lusionat el cap de setmana. M’ha trencat les cames però m’ha portat ganes de fer altres cims.

Això sí, el proper cop sense texans.