17 septiembre 2006

Partit suspès

Al sopar d’embrujadas es van afegir nous valors, nous càrrecs a part de les conselleries al complert. Risites, gels volant sobre les closques (algunes més mancades de cabell –snif- que altres), amnèsies de noms (et deies Toni o Albert?), però en termes generals una vetllada de les clàssiques.

Després a Razz, en su línia. La gran discoteca que els caps de setmana es converteix en el canòdrom oficial de la Ciutat Comptal va oferir moments estel·lars, d’aquells que et fan obrir carpetes mentals noves. Hermanos Derry impagables (felicitats noies). Dràcula també va aparèixer fugaçment entre la foscor de la sala i una recent coneguda Pipi Lanstrum es va convertir en la artista invitada de la noche. Sabates poperes brillants i samarretes a topos verds van fer la resta.

Inesperadament els cavallers de la panxa rodona no van tenir contacte real amb cap àngel. Algun apreton sí, aprofitant sobretot l’estat etílic de les muses, però res remarcable (tret d’un innocent paquet).

Després conversa monotemàtica esperant un taxi i 12h de son. Al matí següent un inesperat hung over.

I ara els cavallers esperen una nova cita que ompli les seves ments de fantasies i les seves boques de somriures.

Pd. L’àrbitre es va quedar sense targetes, per tantes expulsions, i es va haver de suspendre el partit.

Àudio: Plug in baby (Muse).

14 septiembre 2006

Temps era temps...


En poc més d'una setmana començaré de nou les classes. Últim any de classes, si Déu vol. Potser segueixo “formant-me”, però ja serà en petit comitè i no en grans aules on pots tirar papers a la gent i ningú se’n adona.

Queden lluny ja aquells dies que ocupàvem el segon bloc de la classe, això quan entràvem (ha passat ja a la història la mítica frase de l’Òscar dient “últim piti i entrem”), i petàvem la xerrada i fèiem el cruci de El País.

La foto correspon a un dia qualsevol de CCPP, amb poca gent, però on hi surt un profe que ens ha marcat molt i al que devem moltes conyes. El gran Jürgen Nagel, alemany clàssic de 2,30 metres, cabell blanc, ulleres i saliva acumulada a la comissura dels llavis de manera perpètua. El típic home que et fa comparar els governs de Nigèria (on hi ha anat molts cops) amb el d’Alemanya o Suècia. Un home que parla millor català que nosaltres (amb una quantitat ingent de “nogensmenys”, “d’antuvi” o “tanmateix”), i que tenia (de fet encara deu ser així), una particular manera de caminar (estil gegant de festa major).

Ara, a periodisme, les coses són molt diferents. La gent omple les aules, no he passat quasi mai pel bar (de fet no sé si encara he fet campana) i inclòs he pres apunts. Tot és molt més professionalitzat, tothom més madur (bé, no tothom). No té l’encant de CCPP. Però ja queden molts pocs dies de classe. En teoria pel març ja haurem acabat les lliçons, i només quedarà fer de matxaca passant teletips fins al juny en algun mitjà on sobrem.

Així que per recordar els bons temps que hem passat a la uni plegats i els pocs dies que ens/em queden, aquí deixo aquesta foto i aquestes línies.

Àudio: The wall (Pink Floyd).

13 septiembre 2006

I'll see you in london


Mític pont de Camden, prop d'on els xinesos ens cridaven amb pinxos a la mà perquè ens apropèssim (ens veien com a clients potencials?no sé per què...) i on la millor música el món.

Sort que aviat hi tornaré/em (encara que sigui pocs dies) per fer una esperada visita i gaudir de la city.

Àudio: I'll see you in London (Deluxe).

Passi inútil

Passi que m'havia de procurar alguna popera a Arbúcies però que, com acostuma a passar, no va funcionar.

A canvi però vaig tenir porrets amb amics, piscineta solitària i risites al bosc amb el cotxe.

I el que és més important, vam menjar sense miraments, vam passejar-nos amb calçotets per tota la casa i vam jugar hores i hores al Monopoly (massa poder?).

pd. Impagables les operacions especuladores/urbanístiques del Chicho.

Àudio: Eple (Royksoop).

Madrasa Ben Yussuf


Un iaio de Marraquech al·lucina amb els occidentals que passegen davant seu. Samarretes del Barça, dones en tirants i pantalons curts, pierciengs i tatuates.

No té preu.

Estiu precari


Després d’acabar un dur any d’universitat em vaig apuntar a les pràctiques no remunerades que oferia la Pompeu. Em vaig dir; “Dani, sigues bon minyó i fes una mica de currículum que al pas que vas no t’agafaran ni al Caprabo”. Tot il·lusionat vaig apuntar-me a unes places que, evidentment i per no trencar la tònica de beques no concedides –excepte la Erasmus que la donen a tothom, inclòs al Chicho!-, vaig anar a petar a Ràdio Ciutat de Badalona i al diari Metro.

Les dues places prometien força. Si bé no m’atreien pel seu contingut econòmic (Ràdio=0€/mes, Metro=250€/mes), sí que ho feien en canvi per la feina que podia dur a terme i l’experiència que adquiriria. Doncs bé, després de cobrar menys al juliol del que em tocava (de Metro és clar, de la ràdio vaig cobrar bé), passar teletips a punta pala, passar-me el codi deontològic per la zona del perineo, fer algunes entrevistes a personatges tediosos (Lordi o Sr. Trepador entre d’altres) i fer més hores que un burro a canvi de quatre bolis, un sopar amb la Pantoja, unes entrades per concerts i una bossa de plàstic gentilesa Metro, tinc una saturació important a la bossa escrotal. De fet, crec que explotarà en breu (acumulació deguda en part a la quantitat ingent de fresques que habiten/passegen Barcelona.

L’agost també va ser precari, doncs el viatge al Marroc amb el meu gran amic Narcís no va estar envoltat de glamour, precisament (i sí en canvi de puces, cagarrines i dies sense dutxa).

I així ens plantem al setembre, que com a bon resum es podria agafar el que vaig fer al juliol i enganxar-ho aquí. Un simple Copy and Paste, vaja.

En fi, a aquestes hores de la nit és millor que vagi a llegir el diari caducat, ja que demà m’espera un dia dur fent d’estaquirot primer a la ràdio, i plagiant teletips a la tarda al diari. Esperem que, com a mínim, em surti algun dinar/concert gratis el que queda de més.
Àudio: One headlight (Wallflowers)

Visiones urbanas

Motores a ralentí, taxistas con palillo y ejecutivos en el asiento de atrás.
Paso constante, zapatos de tacón y medias de rejilla.
Falda blanca ajustada, glúteos firmes. Chaqueta marfil y pecho terso.
Cabellera dorada al viento. Sonrisa limpia y reluciente.
Semáforo en verde.

Àudio: Ella (Zénit).

08 septiembre 2006

Bobby's love


HI ha gent que té molt talent. El d'alguns no és gaire constructiu que diguem (com els de la peli 9 reinas) però el d'altres animen, motiven i alegren el dia. Com aquest graffiti anglès, per exemple.

Àudio: Cornflake girl (Tori Amos)

Rutina's fighter


Després de tornar del Marroc un pèl decebut per no trobar les alemanyes que cercàvem (bé, les poques que hi havia estaven, amb tota la raó del món, amb altres motxileros cañons), he tornat a la quotidianitat pixapinenca.

Cada dia em sembla el mateix, però per sort, al vespre, intento fer coses noves. Alguns dies la rutina canvia, com avui, i em dóna corda per uns quants dies més. Aquest matí, per exemple, he anat a la ràdio –un cop més he fet tard- per preparar la meva secció setmanal (15 minuts > 0 minuts) i produir (jeje, m’encanta dir que ets productor, queda guay...si la gent sabés que simplement et limites a telefonar i concertar cites...quin poc glamour) una taula rodona (que no cama rodona). Però al migdia m’he escapat (només faltaria que no pogués pirar quan volgués d’un lloc on em paguen 0€/mes) i he anat a l’hotel Arts per entrevistar als Evanescene (amb altres periodistes). M’ha acompanyat una molt bona amiga meva, sinó hagués sigut un brown intragable. Mentre l’esperava a la porta de l’hotel, entre Mercedes i BMW’s ha aparcat un Ferrari...lo típic. Perquè hi ha móns tant diferents?

Ja a dins hem escoltat el nou cd (totes les cançons són iguals) d’aquesta penya que només conec 2 pistes i després els hem fet fotos. La veritat és que a mi aquesta gent me la pela molt, però mai va malament “coger tablas” i esperava, entre nosaltres, que hi hagués crussanets. Al final m’he hagut de conformar amb una coca-cola light (sí, light) i a compartir.

Però després de l’entrevista interminable hem anat a dinar a un restaurant selecte del barri, el Foxos. Espero que no desapareguin mai aquests tipus de bars on el cambrer et diu els 20 plats del menú en 3,8 segons i les racions són generoses (tant que inclòs a mi em costa acabar amb elles). He menjat el que s’ha convertit un clàssic, pèsols i de segon codillo. Regat, això sí, amb vi Gandesa.

I amb 3 kg més a la panxa (la sort de la gent d’ós ample és que se’ns noten menys) he tornat a casa, a practicar l’esport nacional del país: fer una migdiada.

Aquesta nit però, segur que sortim a prendre alguna cosa i a “fer mal” (com a molt ensopegar). Si lligo amb alguna noia (de franc) ja ho explicaré...però no hi compteu gaire.

Àudio: Sonido total (The pinker tones)

06 septiembre 2006

Traduccions desafortunades

Dissabte passat vaig anar a veure una pel·lícula molt original que es basa en un molt bon guió. Com ja és de costum em van convidar els meus tiets (ells que poden), amb gelat previ de rigor (també de franc).

Bé, la qüestió és que el que em va sorprendre més, a part de la trama del film, és que en castellà es digués 'El intruso' (no té cap mena de sentit) quan en anglés (V.O.) es titulava 'Enduring love' (completa relació amb la temàtica de la peli).

Per què fan aquestes traduccions tan patilleres? No mereixem una mica més de respecte els usuaris?

Estic cansat de la traducció dels noms de les pelis en anglés. Ara mateix m'estic imaginant els responsables d'aquestes traduccions reunits en un despatx, jugant a bàsquet amb boles de paper i partint-se el cul proposant títols inverosímils. Què cabrons.

Àudio: Karma police (Radiohead).

04 septiembre 2006

mmmmmmmmmmm

Algú sap que li posen a les galetes que venen a l’Ikea perquè siguin tant addictives?
Són el millor producte que fan (a part dels mítics llapissos petitons que tothom té).

Sort que estic com un fideu, que sinó, a aquest pas, acabaria com una bola...;)

Àudio: Scandinavia (La habitación roja).

Crocodile Hunter


Avui m’agradaria demanar un minut de silenci per un home que ha mort a causa de la picada d’una rajada a Austràlia. El caçador de cocodrils, àlies Steve Irwin (i no pas al revés) ens ha deixat després de ficar mil cops el cap a dins de cocodrils, caimans (algú coneix la diferència? Em passa el mateix que amb els camells i dromedaris), agafar infinitat de serps (i no precisament escurçons) i jugar amb aranyes.

És cert que m’ha sorprès la cobertura mediàtica que se n’ha fet del succés aquí, a l’altra part del món. Però això és degut, sens dubte, a que molts encara tenim a la ment la veu del seu doblador dient frases com: “si ara l’animal em piqués, trigaria 60 segons a morir...emocionant oi?”.

Descansa en pau al cel dels animals (és a dir, el de tots).

Àudio: Rèquiem for a dream (Clint Mansell)

03 septiembre 2006

Cambio de forma


Yo lo que soy es un triángulo, yo lo que soy es fusiforme y exploto contra el techo.
Siempre me fijo en las esquinas, estoy aprendiendo a comportarme como un ángulo recto.

Yo cambio de forma,yo cambio de aspecto y cambio de forma.

Yo cambio de forma, yo cambio de aspecto y cambio de forma. Hemos estado tanto tiempo tirando líneas y de pronto hay que empezar de nuevo.
Y si nos estábamos tocando, mi último giro en el espacio nos vuelve a dejar lejos. Yo cambio de forma, yo cambio de aspecto y cambio de forma.

Yo cambio de forma, yo cambio de aspecto y cambio de forma.

Y yo a vueltas con la perspectiva, tú ya sabes que yo nunca pienso, yo me proyecto.

Yo cambio de forma,yo cambio de aspecto y cambio de forma.

Yo cambio de forma, yo cambio de aspecto y cambio de forma

àudio: Cambio de forma (Astrud)