22 julio 2006

El poder de la desídia

Fa vora tres setmanes que no escric res al meu blog. Ni una puta xorrada. I no és que no m’hagin passat coses, no. Simplement que m’he vist abduït per la desídia que acompanya inexorablement les altes temperatures.

Ja no anem a la pompeu, al menys per unes setmanes. Però tampoc estic fent tot allò que em venia de gust. No he anat a la Costa Brava, a cap cala maca a lluir panxeta. Tampoc he conegut nous bars de bcn, ni he seguit fent footing (està clar que faig molt tard per la operació bikini).

A les pràctiques de ràdio em sento un moble més, d’aquells grans, vells que fan nosa contínuament. “Al setembre hi haurà molta feina”, em diuen...

A Metro, millor. Sóc un explotat. Però conscienciat. Ja sé què és dinar al Semon amb la Pantoja i en Julian Muñoz (una abraçada des d’aquí que viatja fins la seva cel·la) per la cara, he menjat molts crusanets a diferents presentacions de llibres i concerts i sóc tot un expert en plagiar teletips, buscar notícies absurdes i rentar-me el cul amb el codi deontològic. Això sí, m’han pagat 100 euros (150 menys del previst. Estic de sort).

Vaig anar al festival de arbPop (joves que escolten música pop-electrònica, porten xapetes i sabatilles converse). Allò més que festival era una festa major d’un poble. Les brillants actuacions d’un sorprenent prim Miqui Puig i uns recent descoberts (gràcies Òscar) Facto Delafé y de las flores Azules (‘Enero en la playa’ és sublim) i trobar-me inesperadament una amiga de classe que em cau genial, van salvar els mobles. A la retina però quedarà les partides al Monopoly (en les que com era de preveure el nostre jove emprenedor i capitalista desenfrenat Sala –que no Martín- ens va escombrar), els banyets a la piscina sota la pluja, els calvos, palmeras, islotes, dieta mediterrània, rallies i conducció nocturna sense llums. L’amistat vaja.

He visitat el poble on anava cada any un mes a l’estiu. El poble que fa pudor a purins, però que m’encanta. Relax total amb family. Bbq, embotits i pa amb tomàquet, interminables partides de carrilet, piscina fins l’hora de dinar (del poble, no penseu)...m’encanta aquest pla. Recordar cada instant de la meva infantesa. Retrobar el cementiri que em feia por. Els mateixos avis apostats als mateixos bancs veient passant els cotxes (pixapins) i les fonts que ragen menys aigua cada any...

Malgrat no hagi conegut gaires locals nous he sortit cada nit. Vaig catar per primer cop un Rawal Launch (mooolt recomanable) i he fet un parell de soparets amb companys periodistes que arribaran lluny escrivint sobre Casals i Sardanes.

També he tingut per conèixer de més a prop una magnífica persona, interessant, brillant i sorprenent. Llàstima que tingui un cacao al cap que m’impedeixi conèixer-la més. Espero que sàpiga que l’aprecio molt. Però molt.

Demà toca bbq a ca una molt bona amiga. És una noia pija, però amb totes les lletres. Té diners i ho sap. No se n’amaga. És d’aquell pijerisme que, malgrat no comparteixi (és el que té ser fill de mestre), m’agrada, va per davant. Estic prou fart del pijirisme de vaig de tirat, porto vambes Victòria però em surten els euros per les orelles). Ella té pasta, és maca, té una panxeta que em torna boig i és mooolt generosa amb els seus amics. El que ens ha arribat a aguantar. I nosaltres a ella!;) Espero fer uns largos, emular a la Mengual amb el meu escanyolit amic Villalibre i riure una estona.

Bé, ja comença a ser tardet i vol ploure (tant de bo). Així que escriure un altre dia, abans que marxi de vacances.

Ja sé que he escrit un bunyol inintel·ligible, però em venia de gust buidar una mica el pap i fer neteja interior.

Àudio: Seeing other people (Belle&Sebastian)

2 comentarios:

Oscar V dijo...

Amic Daniel,
no deixis que la desidia et venci en aquesta època de d'altes temperatures. Malgrat no segueixis amb la teva activitat frenètica pròpia dels temps escolars sigues conscient de que segueixes fent cosetes i descobrint noves anècdotes. Ja ens quedaràn per sempre els nostres ballas aquàtics, l'eclectisme de Miqui Puig, ensenyar-te els Facto Delafé y Las Flores Azules, la panxa de la Bargallona o les festes brasileres de Can Pangl.
Malgrat al desidia seguim sumant anècdotes i el que és més important, seguim llaurant conviència. I que duri...
Molt bona idea això de posar àudio als textos! ;-)
Una abraçada del teu Amic i company de desidia, panxa i rialles acuàtiques.
Un petó.
Òscar

Anónimo dijo...

Dani, quina casualitat, jo també em vaig trobar un company de classe al popArb!!
Vaig que el teu estiu va fent, més o menys igual que el meu...pràctiques de gratis i no gaire res més...
Bé, si finalment et decideixes a passar-te per la Costa Brava ja diràs alguna cosa!
Un petó!