Manies

Sóc maniàtic. Poca gent però, ho sap.

Abans d’anar a dormir, després de perdre hores hipnotitzat per una pantalla de 17” i esclavitzat per un programa que es diu Messenger, passo revista a la casa. Vaig primer a dutxar-me en el moment que sento com el rellotge infernal que presideix el menjador canta les 3. “Algun dia el trencaré”, sempre penso.
Però no puc entrar a la dutxa sense fer abans un riuet, assegut despullat a la tassa del wàter i llegint El País. Del revés, evidentment. Sempre m’aturo on comença Esports (per mi on acaba) i apareix societat. Aleshores deso el diari plegat sobre el marbre, tiro de la cadena (doble click, sóc ecològic!) i m’endinso al bany. Mentre espero que surti aigua calenta em rento les dents. Però tot just comença a brollar aigua calentona em banyo tot el cos, sempre seguint el mateix recorregut.
Apago l’aigua i m’ensabono. Primer el Fructis al cap. Després el Sanex pel cos. Aprofito el bell púbic per fer espuma i repartir-la per tot el cos, sempre de la mateixa manera. Quan cada centímetre de la meva pell està recobert d’espuma blanca engego l’aigua i m’esbandeixo. Col·locar
Aparto la cortina, agafo la tovallola i m’eixugo arreu. Surto de la dutxa i emplaço de nou la tovallola al seu lloc, col·loco bé la cortina i vaig a l’habitació a posar-me el pijama. Torno al lavabo, m’aplico el desodorant i porto la roba bruta al cistell que es troba a la galeria. És quan torno cap a la meva habitació, amb l’ampolla d’aigua freda a la mà, que poso bé tots els coixins dels dos sofàs. On han d’anar-hi.
Els grans als extrems, el petit blanc sota del petit blau. I tots amb la part de la cremallera a baix. Apago el llum de la TV, poso bé els cobretaula i cendrers de la tauleta. Evito agafar la xocolatina Lindt que em crida com la sirena al pescador. Vaig cap a la meva habitació.
Acabo de llegir el diari tot estirat de perfil. Apago el llum. Dormo.


Aquest ritual el faig cada nit. El que em preocupa no és l’ordre, que no el puc variar, sinó que cada moviment està perfectament programat pel meu subconscient, i no puc alterar-lo. Si no poso bé un sol coixí (encara que els altres estiguin “perfectament col·locats”) he de sortir del llit i posar-lo bé. Com tampoc puc marxar a dormir si a algun dels coixins, malgrat estigui al lloc “que li toca”, se li veu la cremallera. L’he de girar i posar-lo bé.
Sovint em sento com Jack Nicholson a Mejor Impossible (sense arribar a saltar per les rajoles de les voreres). Però per no preocupar-me massa penso que és normal, que tothom té les seves manies, no? La mania de ma germana, per exemple, és deixar-ho tot desendreçat i brut. Segurament tampoc ella pot anar a dormir si els coixins estan ben col·locats, o si ha recollit la roba bruta del lavabo. No crec que pugui reconciliar la son si tot està endreçat, al seu lloc.

No és doncs tant preocupant això de tenir manies, oi?