El maleït cendrer xocolater o la força de voluntat

És vox populi que sóc un jove de “bon menjar”, d’aquells que dóna gust convidar a casa a dinar perquè sé quedar bé. No només m’acabo el meu plat, sinó que desprès de sucar-hi pa (reservant-ne sempre un poc pel iogurt) no em tallo un pèl i acostumo a demanar als altres comensals; “que t’ho acabaràs això?”. Total, que com salta a primera vista, menjo per dos. I per tres.

Però del que vull tractar ara és un altre afer que molt té a veure amb la meva golafritat (sic). Resulta que a casa meva, per tradició, sempre hi ha hagut xocolata. No de la de fumar, que segurament també, sinó la xocolata que prové del cacau més selecte del cor d’Àfrica (del Bon Preu, per què enganyar-nos).

Doncs bé, si hom no tenia prou en evitar el calaix de la xocolata de la cuina desprès de cada sopar per no acumular mitxelins (tasca prou difícil per una persona que necessita menjar-ne una mica desprès de cada àpat, i això és cert!), la sempre comprensiva mama (la meva, s’entén), ha posat xocolatets petits Lindt en un cendrer a la tauleta del menjador, situat estratègicament de camí cap al passadís i amb la finalitat que els convidats de torn digui’n “guaita la Isaura que detallista, té xocolatines suïsses en aquell cendrer per les visites”).

El tema en qüestió pot semblar divertit. Però per mi no ho és. Sap algú què sento quan vaig uns 30 cops al dia cap a la meva habitació, a l’estudi a perdre el temps a internet, al lavabo a..., en general, quan passo per davant d’aquelles maleïdes xocolatines? És que ma mare no és conscient del patiment que em provoca aquesta lluita interna que es duu a terme en el meu cervell entre l’home de barba blanca i els seus ajudants (remetre’s a “La vida es así”) per decidir quan passo a 10 cm del cendrer si agafo o no una altra xocolatina?

El meu cinturó delata una àmplia victòria del “sí, agafa’n” davant del “no, passa de llarg”. No sé si podré aguantar molt més aquesta situació. Ja li he comentat a ma mare el meu malestar per l’aparició de tal elements en espais públics de la casa però no sembla advertir que les Lindt puguin representar un problema.


Bé, almenys ara m’he desfogat una mica. Malgrat passin els dies i la muntanya de xocolatines no disminueixi, em sento més fort. Espero que les tardes de “footing amb olor a pescaíto” puguin compensar els stops-and go que he fet, faig, i irremeiablement faré.

Servidor va a narcotitzar-se un poc amb la TV, que ja toca. Un sofà flonjo, una programació horripilant i una xocolatina Lindt m’esperen a l’altra part del passadís.
Pd. Lindt patrocina aquesta entrada.