29 abril 2006

Ceteris paribus

Els carrers són els de sempre, i via Ostiense te encara idéntics sots. M'atreviria a dir que la mateixa porqueria i als mateixos llocs.

Les motos que em passen per arreu també, com les ulleres innecessàriament grans que porten els motoristes.

La Montecarlo continua ple de gom a gom i el seu patrone segueix emulant a la millor peixetera de la Boqueria. A la seva terrassa hi torna a haver gent rient mentre menja gnocchi i fettuccine. El pizzaiolo encara sua de valent. I la seva suor continua caient a la blanca massa -embrió de pizza- que contrasta amb el gris fred metàl·lic.

El croissant segueix tenint el mateix gust. I la mateixa quantitat colossal de xocolata t'empalaga la boca.

El Blue Ice encara cerca ragazza i ofereix més de 20 gustos. Els celíacs ja no estan de pega.

I el romanès de l'harmònica realitza, amb puntualitat britànica, el seu recorregut per la linia B mentre el revisor segueix sent una llegenda urbana.

Els turistes fan de turistes i els lladres continuen robant-los a plaer. Els carabinieri, mentrestant, fumen la cigarreta i xiulen a una noia de pitrera generosa.

Leandro Macchioni continua barallant-se amb el telèfon mentre el gandul d'en Sandro les veu passar.



Sembla que res ha canviat per aquestes latituds.

Però en canvi tot és diferent. Almenys per mi.

Ja res és com abans. I no tornarà a ser-ho.

Ciao bella. Ciao.

Sei bella che fai male

La mayoria de tus calles son malolientes.
Las demás, simplemente acogen multitud de desperdicios.

Otras en cambio huelen a comida sabrosa, mediterránea, e invitan al traseúnte a entrar en aquel sucio local a comer.

Tus “sanpietrini” destrozan los tacones de las más bellas piernas que te pisan.

Los restos de otra cultura se amontonan por doquier recordando a los errantes que un día, aquí, nació un imperio.

No duermes nunca. El rugir de los viejos autobuses se confuden con los las charlas que, a gritos, mantiene la juventud apoyada en bancos mutilados. A esta algarabía se une el estruendo que los motores de unos ya maltratados motorini producen a su paso.

Estás perfordada. Y de tus heridas mana agua fresca todo el año.

Vírgenes de múltiples nombres nacen como setas en los rincones más inhóspitos de cada barrio, cada calle.

Un rio te parte en dos. Su caudal, lento y silencioso, contrasta con la velocidad de las vidas que lo cruzan por los barrocos puentes.

Supuras café recién hecho.

Tus aceras irregulares acompasan a las fachadas de ocre que poco a poco pierden la piel.

Lo que para el visitante es el paradigma del caos, tú lo consideras rutina.

Mala gente se mezcla con almas caritativas.

Sotanas comiendo helados en pleno mes de agosto. Profundos charcos en febrero.

Todo esto (y más) eres tu.


Pero aún así, sei bella che fai male.

21 abril 2006

Footing amb olor a pescaito

Amb l'estiu a la cantonada, un servidor es va plantejar si no fora convenient fer una mica d'esport. No nomès per allò de que "és sa", sinó també (i no ens enganyem), per poder estar presentable quan comenci la caloreta i no morir en l'intent d'aguantar la respiració quan vagi a la platja.

Amb aquesta idea de fibrar-me una mica més, si és que encara és possible, vaig anar amb el meu gran amic i company de fatigues Chicho (però que respon al nom de Alexandre en el su DNI) a fer una mica e footing (en realitat es diu jogging, mira tu quines coses). El cas és que dijous passat el vaig passar a buscar per casa seva, molt a prop del "Ferum de les Cultures", amb la intenció d'arribar, corrents, fins a la torre Mapre. Quina va ser la nostra desilusió quan als cent metres ja teniem flato i les cames ens feien figa.

Trampejant com podiem i arrosegant els peus de manera fàcilment perceptible vàrem anar superant les primeres platges. Corriem pel passeig que voreja les platges de Barcelona; Marbella, Icària, Nova Icaria...i erem superats per tota mena d'esportistes de totes les edats. Tots ells però, molt ben equipats. Cintes al cap, sabatilles amb càmeres d'aire o rellotges electrònics de darrera generació són alguns complements dels que nosaltres no gaudiem.

Però si no fos prou depriment veure com un avi de 70 anys et passa com si res pel teu cantó i tu, amb 23 anys i en plena flor de la teva vida amb prou feina pots treure la llengua per esbufegar, a l'alçada de la platja Nova Icaria i ja molt a prop del nostre objectiu, un conjunt d'olors molt familiars als dos esportistes ens van anar entrant a la velocitat de la llum per unes fosses nassals que anhelaven oxigen. Musclos, escopinyes, popets, calamars fregits (amb un oli reutilitzat des de les Olimpiades) entraven com si res pel nas i la boca. Amb un esforç sobrehumà per no mirar les taules on a la fresca parelles sopaven aquells plats tants cops degustats per servidors (i culpables en part que en aquell precís instant estiguèssim fent el pena per la platja) vam arribar al Pizza Hut que es troba just on comença el passeig i a prop on la jet barcelonina amarra els seus velers.

Després d'estirar-nos al terra amb el millor estil drapaire, i esperar 10 minuts a que ens tornés la respiaració, vam aixecar-nos per refer el camí. El fat va fer que cap dels dos no portès ni cinc cèntims, que segurament haurien anat a parar a la caixa registrador d'algun d'aquells restuarant-terrassa a canvi d'una ració de sèpia a la planxa. Així que, mentre observàvem impotents com turistes de color vermell (nivell d'insolació 15) sopaven i autòctons corrien com no farem mai nosaltres dos, tornàrem cap a casa seva.

Aquest cop, a peu.

19 abril 2006

Oda a Zaplana

Me gustas cuando callas porque estás como ausente, y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca. Parece que los ojos se te hubieran volado y parece que un beso te cerrara la boca.

Como todas las cosas están llenas de mi alma emerges de las cosas, llena del alma mía. Mariposa de sueño, te pareces a mi alma, y te pareces a la palabra melancolía.

Me gustas cuando callas y estás como distante. Y estás como quejándote, mariposa en arrullo. Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza: déjame que me calle con el silencio tuyo.

Déjame que te hable también con tu silencio claro como una lámpara, simple como un anillo. Eres como la noche, callada y constelada. Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.

Me gustas cuando callas porque estás como ausente. Distante y dolorosa como si hubieras muerto. Una palabra entonces, una sonrisa bastan. Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.


P. Neruda

Paletes, colls i formosos culs de jovenetes

Hi ha cap raó fisiològica/anatòmica que indueixi als paletes de les obres (un 100% d'ells amb un marge d'error de 0,0%) a girar el cap quan passa una noia joveneta amb un cos proporcionat proper al número Auri?

Al barri on visc hi ha moltes obres, entre d'altres coses. I són aquests nius de maquinària que foraden sense pietat el subsòl on els "meus homes" campen com peix a l'aigua.

Aquests mascles ( tots de pèl en pit, amb mono blau estripat -i tacat de ciment- i escuradents a la boca), són els que instintivament posen en stand by la conversa que han encetat (els gols de la nit anterior de Raul o el Xsara daurat que un de l'obra s' acaba de tunnejar) i segueixen amb la mirada (i no sols la mirada sinó el coll també) el cul d'una joveneta amb roba ajustada.

Tal espectacle humà es repeteix a diari darrera cada tanca on posa "Prohibido pasar a toda persona ajena a la obra", i he de reconèixer que...m'encanta.

18 abril 2006

Venden whisky Dyc en las whiskerías?


Conduciendo por las estepas españolas, de regreso a Barcelona, me ha sorprendido ver tantas whiskerías. Ya sé que siempre han estado ahí, pero sólo esta vez sus luces de neón han atraido mi atención.

¿Acaso venden tanto whisky Dyc en estos establecimientos? ¿O es otro tipo de Dick el que busca un servicio diferente?

He llegado a casa y aún no he descubierto el enigma. Tal vez algun día me persone en alguno de estos locales para comprobarlo.

17 abril 2006

Talibanes católicos?


Me ha parecido ver estos dias por la tele unos mártires de Al-Aqsa (que no del compás) por las calles Sevillanas (y no sólo).

Alguien más los ha visto?

I desprès els radicals són ells.

Quina tela...

Pseudo-genis vs genis


Escriure quatre línies sobre Mozart m’ha portat a reflexionar sobre els genis i altres persones que han estat considerades genis però que personalment no crec que puguin ser catalogades com a tals.

Jo sóc un homo sapiens corrent. M’ha costat un pèl acceptar que mai inventaré la vacuna per la Sida, no trepitjaré Mart (almenys no en la primera expedició humana), ni idearé una fórmula que expliqui l’existència dels forat negres. Però un cop assimilats tots aquests fracassos anticipats, em sento lliure i molt més relaxat. Tant que puc gaudir de sobre manera dels genis que han existit i dels que actualment són vius.

Personalment crec que la població occidental contemporània confon el concepte de geni, si més no el concepte que en tinc jo. Avui dia personatges com Ronaldinho (que Déu el protegeixi de lesions, d’altra part), Madonna, Joan Pau II o Fernando Alonso, són considerats genis. Jo no crec pas que ho siguin. Accepto que destaquen per tenir unes qualitats inabastables per la resta dels mortals, d’entre els que em compto, però no per això són genis.

Per mi genis són aquells que tenen o han tingut una capacitat mental extraordinària, que han innovat en els seus camps i temps. Però a nivell científico-cultural, no pas ludico-esportiu. Sé que hi haurà qui discrepi de mi. Poder peco de purista en la definició, però per ego els veritables genis són aquells/es que han fet evolucionar el món pas a pas. Aquells que han deixat un llegat incomprensible per la resta dels comuns. Mozarts, Einsteins, Picassos, Kaspàrovs, Machados o Buñuels són una mostra del petit grup selecte que, per mi, poden ser considerats genis.

Els demés seguiran sent pseudo-genis.

PD. poder val més la pena ser pseudo-geni que soldado raso, no?

Paraula de cabo.

Confutatis, maledictis


Wolfang Amadeus Mozart. 1756, 1791.

Primera obra: 5 anys. Primera opera: 12 anys. Mort: 35 anys.

Durant la segona meitat del segle XVIII va viure un dels genis més destacables del nostre planeta i sense dubte el més rellevant a nivell musical. Mozart, del que enguany es celebra amb joia i ressò el 250 aniversari del seu naixement, és autor de desenes d’obres perfectes de música clàssica, a les quals no els falta ni sobra una nota. Ni una sola corxera m’atreviria a dir. El gran públic el recordarà com l’autor de genials peces com Cosí fan tutte, el barber de Sevilla, les bodes de Figaró, Don Giovanni o el commovedor Rèquiem en re menor, ideat per la seva pròpia mort. Però només ments genials i privilegiades com la del seu gran rival-admirador Salieri són capaços de copsar la genialitat del músic. Llàstima que la gran majoria no puguem ni endevinar fins on arriba la proesa del geni dels genis.

10 abril 2006

El final del túnel

"One small step for man, one giant leap for mankind."

Avui perdo la virginitat. Sol. Davant una pantalla lluminosa i un teclat negre amb lletres blanques. Avui és un dia memorable per mi. Entro a formar part d'aquell petit percentatge de la població que té un racó imaginari, en una xarxa també imaginària. Avui, un dilluns més que diuemenge, neix el meu blog.

No sé realment perquè donc aquest pas. Tampoc sé si escriure moltes més línies o tot quedarà en un parell d'entrades i un "0 comments". Sigui com sigui, donc per inaugurat aquest espai on tothom és convidat a dir-hi la seva i en el que intentaré abocar tot allò que , entre nosaltres, em vingui de gana (em sento com un polític de 4a fila descobrint un placa en un acte d'inauguració d'alguna cosa). En fi, tot sigui això.

Un plaer.

dga.

Dia D, hora H.

Mai he tingut un diari.

Aquest blog serà per mi aquell petit llibre que es tancava amb un encara més petit candau on els menuts (i no tant menuts) hi escrivien les seves inquietuds. I és que mai és tard, com tants cops es diu.

I menys encara per tornar a ser un nen.