23 diciembre 2006

Neng


Mentre la caixa “nostra” tenia un eslògan per atraure als catalanoparlants (La Caixa, parlem?), hi ha una altra caixa, del país basc, que pretén atraure als cholos (Kutxa, neng).

Gag fàcil. Ho sé.

Bon Nadal i feliç any nou!

Àudio: Is this desire? (P.J. Harvey)

20 diciembre 2006

Girona m’encannnncantaaaaaaaaa!!!!!!!!




Àudio: la violació (Albert Pla)

Vaya...


M’agraden les nits caòtiques, sense rumb, com la d’ahir. Després de cardar-me una migdiada de quasi 5 hores, ho necessitava, vaig passar ràpidament per la dutxa (he estrenat xampú anticaida!) i em vaig acostar al Pastarito de Consell de Cent on només quatre companys de classe feien temps fumant cigarretes de manera compulsiva. No vàrem menjar malament, tret d’una desafortunada elecció d’un plat pasta per part del Narcís (vam compartir el sopar, com a bona parella que hem sigut). Sangria de la dolenta, lambrusco rosat i tot seguit a un bar que estava a la cantonada on em va sorprendre la música –gratament- i les portes del lavabo –negativament-. Uns càntics més tard vam fer via cap a Plaça Catalunya per decidir a quina de les “nombroses” discoteques que estaven obertes ens adreçaven. Les primeres tajes ja es deixaven entreveure aleshores, i és que tenir les galtes vermelles quan s’està a 8 graus, és simptomàtic. El bar que va guanyar tenir-nos com a clients fou el Moog. Bàsicament perquè Fellini estava tancat i ningú va donar suport a la meva proposta, que era acabar al Peep show de davant la uni. Així que vora les 3 un selecte grup de companys, les baixes ja superaven els que quedàvem dempeus, vam fer acte de presència a un dels locals més bruts i cutres de la Barcelona antiga. Farlopa, Mitsubishis i iris dilatats eren els protagonistes d’aquell indret (i jo em pregunto, que cony fotia tanta gent un dimarts a quasi les 4 de la matinada en aquell “antro”?). Per sort el Moog té una segona planta on ens vam poder refugiar del “chumbachumba” que regnava a la pista central, i allà, els pocs que érem, vam passar una agradable estona amb bona música i un Dj del gremi que no parava de fer performance’s a la seva gàbia. Però els moviments descompassats van acabar abans de les 5, quan ens van fotre fora vilment d’aquell forat. Així que arrossegant a dos tajats de manual que encara aguantaven amb nosaltres, vam arribar a Plaça Catalunya, i després d’esperar estoicament fins les 6 a que obrissin el bar de l’estació de ferrocarrils, vam esmorzar com uns senyors (un servidor; beicon+queso+cafè amb llet).
I és que les nits que menys prometen, com la d’ahir, es salven amb quatre riures tontos, un parell de cançons bones, algun amic perjudicat per la sangria i un bon esmorzar entre treballadors que aixecaran el país, aquell dia, que tu entraràs al llit a les 8.

Àudio: We are young (Supergrass)

Ohhhhhhhh!!!!!!!

Àudio: Your Day Will Come (Cousteau)

15 diciembre 2006

Per una okupació racional

El nostre ajuntament, autoetiquetat d’esquerres i progressista, perquè és el que ven, ha tornat a demostrar que no sap estar a l’altura per “gestionar” la seva complexa ciutadania. Els 100 primers dies de Jordi Hereu al cap davant de l’alcaldia han complert les expectatives, les seves: no fer soroll. Encara no el coneix ni Déu aquest home rialler, de papada generosa i sempre despentinat. I sembla que ja li estigui bé. Fa uns dies criticava en aquest mateix blog la nova normativa que atempta contra l’ús cívic del mitjà de transport més ecològic que es pot fer servir a la ciutat, la bicicleta. Ara m’agradaria reflexionar en veu alta un cop més sobre l’actuació municipal en el cas de la doble gran desocupació que ha tingut lloc, precisament, al meu barri.

Per bé que em considero d’esquerres (tot i que em posiciono contrari a certes polítiques/idees flower-power que provenen d’aquest eix), mai he acabat d’entendre el moviment okupa. Ja sé que la majoria d’aquest col·lectiu deu pensar que jo sóc un jove acomodat, immòbil, sumís i que li faig el joc a l’estat neoliberal i capitalista ferotge (i no sé quants més adjectius més del gènere reivindicats de manera repetida a totes les manifestacions, sigui el que sigui el que es reivindiqui), però no em comporta gran angoixa. Entenc i sovint comparteixo que la vida és quelcom més que una feina de 8h diàries, una hipoteca, un cotxe i dos fills. De fet, valoro molt la determinació d’alguns d’aquest col·lectiu (els autèntics) de viure la vida que realment volen, renunciant a mil comoditats i prestacions. Però jo m’he decantat per la vida sumisa, d’estudiar (més aviat poc), ser becari-precari, i intentar trobar alguna feineta que em permeti independitzar-me. Així que malgrat no vulgui ser okupa crec que moltes de les seves reivindicacions són legítimes i justes, i que la societat hauria d’obrir els ulls alhora que l’ajuntament hauria d’actuar per canviar substancialment la situació. I ara és quan entren en joc la desocupació a la Makabra primer, i de Can Ricart després.

Com és possible que a en una ciutat com Barcelona, limitada per la orografia, hi hagi milers d’habitatges buits pel simple fet d’especular i aconseguir uns majors beneficis rentistes (és a dir, sense moure un dit)? Això en una ciutat que es ven al món com “cosmpolita”. No ho veuen a la Plaça Sant Jaume que les dificultats que troba el jovent barceloní/català per emancipar-se i trobar una feina digna repercuteix negativament en la economia global del país? Com és possible que el lobby que aplica un reduït grup de promotors/constructors pugui més que el clamor i necessitats de tota una societat?

Què ha fet malament el col·lectiu que habitava a la Makabra i Can Ricart a part de servir a la ciutat en forma d’art i espectacles gratuïts? Cap queixa del veïns, reconeguts per artistes de l’estranger com el Circ du Soleil o autòctons com el pallasso Poltrona mentre l’Ajuntament de BCN, enlloc d’invertir i adequar un espai on hi pugin treballar i viure, dialogar amb ells i aprofitar per a tota la ciutat les habilitats d’aquest col·lectiu (que és el que hauria de fer), no només no fa sinó que els fot fora de naus industrials abandonades. Però no és que tirin a terra Can Ricart per fer pisos de protecció oficial, o parcs, sinó que els camions de ciment ja esperen el seu torn per abocar la càrrega en aquests espais, dels últims sense edificar a la nostra ciutat.

Sóc partidari de la propietat privada. Crec que ningú pot ocupar les propietats d’un altre i que l’estat ha de protegir l’okupat. Però l’ha de protegir si realment fa ús de l’espai! No pot ser que pisos i més pisos estiguin buit, que persones amb cognoms bens coneguts comptin amb desenes de pisos rellogats a preus altíssims o buits. No pot ser que naus industrials buides des de fa anys, obsoletes i fins i tot perilloses estiguin en aquestes condicions sine die, esperant veure apujar-se el preu del solar. Això no és pot consentir, i menys en una ciutat d’espai limitat com és la nostra. Mentre hi hagi joves vivint amb els seus pares perquè no poden assumir llogar un pis (ja no parlo ni de compra), pisos pasteres on immigrants que cobren per sota del salari mínim s’hi apilen per mal viure, o gent gran que és diàriament assetjada perquè abandoni les seves llars, mentre això passi, calen mesures més radicals. I l’ajuntament això no ho veu. De fet sí que ho veu, però l’Hereu (almenys faig una rima fàcil) prefereix mirar cap a un altre cantó.

És per tot això que aprofito per felicitar a un altre govern (amb els mateixos companys de viatge que el municipal), el de Catalunya, perquè el passat dimarts va aprovar la llei de l’habitatge que impedirà que ningú pugui tenir pisos sense ocupar durant dos anys. Davant de problemes greus, i aquest n’és un, calen mesures fortes. Espero que l’Ajuntament de Bcn prengui nota i mogui fitxa aviat.

Pd. Així com em rebenten els especuladors que no aporten res a la societat i simplement utilitzen les seves propietats (sovint heretades) per xuclar la sang a la població necessitada, odio quasi més la xacra social que són els grups (normalment joves) que no aporten res a la societat, embruten, trenquen mobiliari urbà etc. actuen de la forma més hipòcrita mai vista. Per què cony alguns d’aquests okupes de boquilla no van a viure en pau amb la natura, i així es podran autogestionar, a pobles remots de Catalunya (on les poblacions envellides els acollirien de bona gana)? Per què han de viure al bell mig de Barcelona/Gràcia? No mola ser un okupa al Pont de Suert?

Pd2. Per què es barallen tant al Congreso per reformar Espanya i fer-la més federal o per seleccions autonòmiques (“se está violando la Constitución" diuen molts) i en canvi ningú s’indigna quan l’estat no garanteix un dret constitucional com és el d'un habitatge digne?).

De moment moltes preguntes i poques solucions.

Àudio: When you were young (The killers).

13 diciembre 2006

Porca misèria


Hi ha gent a qui li afecta molt la televisió. Tant, que porta a la pràctica allò de “haz lo que vieres” (com cony es deu dir aquesta frase feta en la llengua de Pompeu?). Jo mateix estic cursant (que no Kursal, que està a Donosti –guanya il·luminat, no Òscar?-) periodisme perquè porto un Pepón Nieto a sobre que no me l’acabo, sobretot per la panxa (tant de bo fos el Coronado, que no coronilla (segon gag dolentíssim). Altres van decidir ser policies després de donar-se un cop al cap, perdó, després de veure la sèrie Policias. I recentment, Urgencias i Mr. House estan fent que més joves vulguin estudiar medicina (el tema señorita infermera encara posa al personal). Però a lo que anava, el més sorprenent és que inclòs algunes series catalanes han aconseguit que alguns dels nostres veïns s’hagin begut l’enteniment i actuïn com els seus ídols televisius. Sinó com s’explica que avui a les 19:15h mentre estava aturat a un semàfor al carrer Aragó amb Borrell una pijipopera de bufanda negra i cadència buscada passegés el seu cul acompanyada d’un...porc senglar!!!!!

Aviam gent, està bé assemblar-se al Joel Joan (físicament, s’entén), o voler saber tant com la meva estimada (ai si ella ho sabes!) Terribas, però cal portar lligat un porc senglar negre pel centre de Barcelona? I tu, porc senglar, cal que vagis fent iiiiioink oinkiiii!!! mentre creues pel pas de vianants?

Una mica de respecte si us plau, a tots dos.

En fi, genialitats de Barcelona.

Àudio: I will follow you into the dark (Death Cab for cutie)

Aquesta senyera l’he trobat al blog barcelona1714.blogspot.com i m’ha fet molta gràcia. Desgraciadament a vegades les caricatures no deixen de ser un fidel reflex de la realitat.

Àudio: Mediterráneo (Serrat)

Quin món!

Navegant a altes hores de la nit (perdent el temps, vaja), he pogut descobrir amb il·lusió una secció ben curiosa a www.elperiodico.cat. Sota el nom de “Quin món!” (tot i que s’hauria de dir quina gent), aquesta secció mostra la cara més còmica dels éssers humans, després de l’apartat de política i esports és clar, amb notícies que no tenen pèrdua.
Us animo “fervientemente” a que la visiteu i llegiu la notícia xorra del dia abans d’anar a dormir, tot just després de veure com està Espanya a nivell polític, quines matances continuen produint-se a Àfrica, i quin turmell s’ha esquinçat aquest cop en Ronaldinho. Trobareu perles com “Un avió efectua un aterratge forçós als EUA després d’un atac de flatulència d’una passatgera” (6/12/2006) o “els preservatius són massa grans per a la majoria dels indis segons un estudi” (8/12/2006).
Que vagi de gust.

Àudio: Luvstory (Sigur Ros)

11 diciembre 2006

Indignant


I jo em pregunto, com sempre, què cony ha fet Heather Mills (abstingueu-vos graciosos) per que a les portes del 2007, Paul MCartney li hagi de pagar una “pensió” de divorci que puja a 177 € milions?

No estic en contra de les pensions a ex-dones sempre i quan s'hagin de quedar els fills (que aquesta és una altre, visca la injustícia!) i sempre i quan hagin arribat a aquest acord amb el marit (o viceversa eh, feministes!). Però del que si estic en contra és d’aquestes sangries que es fan a les ex parelles pel simple fet de que siguin més famoses/riques que elles/ells.

Que cadascú aguanti la seva vela, en un món on cada cop més som més individualistes i on el model de família tradicional, almenys a occident, està desapareixent.

Àudio: La vereda de la puerta de atrás (Extremoduro)
El que tenen els viatges, els que curts també, és que quan tornes a casa s’acumulen les notícies.

Això m’acaba de passar a mi. Tot just n’he llegit dues, una de bona i una de dolenta. I totes dues necrològiques.

La bona: ha mort Pinochet (llàstima que no ho fes condemnat).

La dolenta: també ha mort el gran Lauren Postigo.

Des d’aquí el meu més sincer tribut a aquest amant de la cobla.

RIP

Àudio: Eres (Café Tacuba)

27 noviembre 2006

Fricandó de tardor


Amsterdam
29 d'octubre de 2005

- Chicho, prepares uns boletets per sopar?
- ¡Oido cocina!

Àudio: Limón y sal (Julieta Venegas

Piss out of flowerpot

Jo em pregunto, per què cony ahir al matí, al tanatori, li vaig haver de donar el condol a un persona que no tocava?

I el que és més greu: per què em va donar les gràcies, tot afligit, si no tenia res a veure amb la morta?

Coses que (em) passen...

Àudio: Such great heights (The postal service)
Pd. I què he fet per que se m'enganxi la canço de l'estimada Julieta Venegas "Limón y sal"? Em sento ridícul quan als semàfors els altres motoristes em miren "de soslayo" rient-se de mi...

24 noviembre 2006

Jo vull ser xino

http://www.youtube.com/watch?v=s9Qaf-78ySo

Per poder passejar amb tota la "pachorra" per un carrer cèntric amb una moto-cavall.

Tines i tinells



Doncs res, que m'avorria i he decidit penjar alguna foto del passat estiu al Marroc.
Aquí es pot observar un dels curros més saludables i higiènics que existeix al món: curtidor de pell (Fez).

Aquí CCOO o UGT es posarien les botes...

Àudio: Ya Rayi (Khaled)

23 noviembre 2006

He. Lui. Er. Ele. Él. Ell.


Belga de naixement. Català d’adopció.
El seu nom vol dir “no res”. Però ell és molt més que això.
Ja era hora que el gos més mimat i estimat de casa meva, en part perquè és l’únic, entrés al meu blog.
Ha fet prou mèrits aquest ca. Ha rescatat víctimes d’incendis. Ha detectat maletes amb coca a l’aeroport del Prat. Ha sigut gos pigall com a voluntari de la Creu Roja (quan era jove, és clar). Ha defensat la nostra llar de venedors d’enciclopèdies, comptadors del gas i fins i tot de mormons.
I és que el Nil, el gos que només entenia català (mama dixit), està ja vellet. Per això li vull retre homenatge. Pels cops que m’he oblidat de treure’l a passejar. Per les estimbades que s’ha donat contra la paret del final del passadís. Per utilitzar-lo d’estufa. Per renyar-lo quan no ha fet pipí al paper. Per tantes altres coses...

Bé Nil, rep des d’aquest blog, una sincera abraçada i un Rask ® com els que t’agraden.

Àudio: La que ha faltat aquesta nit: Totalmente a favor (Miqui Puig).

22 noviembre 2006

La primera, fa mal


La primera vegada de moltes coses que fem a la vida, o ens fan, fa mal. I avui ho he pogut corroborar en carn pròpia.

Hi havia una vegada un noi que tenia una il·lusió. Vaja, en tenia més, però una d’elles resultava més tangible que les altres (i és que no és fàcil saber parlar idiomes a la perfecció, estar canyon, trobar feina ben remunerada, treure matrícules d’honor...). Aquesta il·lusió era tenir moto, ja que la ciutat on vivia (i viu) era adient per aquest mitjà de transport. Ja a la universitat i amb pèls al cul i algun de menys al pit (però “creciendo”), en la enèsima discussió amb sa mare –doncs no ha marxat del niu- va aconseguir, per la força, tenir bici. Un gran pas per aquest noi, i un petit pas per la humanitat, que diria Amstrong (no el del Tour). Però la bici va durar poc, ja que havia de fer molts trajectes cada dia i els cotxes de la ciutat, sobretot els TMBeros i els taxistes, no confraternitzaven gaire amb aquest mitjà de transport (ara veiem que ni el mateix Ajuntament de Bcn). Doncs bé, va estalviar i amb la suor de monitor de menjador va poder adquirir una moto amb nom de joguina i color de julepes.
La Cagiva Cucciolo va ser el camp d’entrenament. Estimada com el Copa que va tenir, gràcies a ella va aprendre moltes coses: circular pel carril Bus, caure 2 cops i estripar uns pantalons, frenar abans que quan es condueix en cotxe, les malícies de la pluja etc. Però un migdia d’estiu, entre la ràdio on feia pràctiques gratis (i no portava cafès, no ens ofenguem pas), i casa d’una amiga ben adinerada, el seu cadell blau turquesa va morir. Va deixar anar la darrer alenada justament davant de la Filmoteca de Barcelona.
Els esdeveniments van passar molt ràpid. Enterrament de la Cucciolo, esquela, dol...i de nou autobús. Però les obligacions becaries (matins Badalona, tardes Hospitalet) el van obligar a demanar diners i comprar-se una moto. Aquest cop però, seria nova.
Va ser així com la moto que porta nom de cantant va arribar a les seves mans. El seu color també força desafortunat, però ser nova de trinca, potent i versàtil salvava aquest problema visual. Doncs avui, 3845 km després de que sortís d’un garatge del carrer Entença, una nova amiga d’aquest pobre xicot, li ha tirat la moto, i la il·lusió, per terra. Al bell mig de Plaça Catalunya, i mentre ell recollia una motxila que havia caigut a l'asfalt, la Dylan s’ha precipitat cap al cantó esquerra.
El balanç no és preocupant, però no tornarà a ser la d’abans. Unes esgarrapades al tors, un retrovisor “a la virulé” i un fre abonyegat, la marcaran per sempre.

I és que avui ha sigut la primera vegada. La primera vegada que la moto d’aquest bon jan patia un copet. Arribat a aquest punt em pregunto (com bé feia el genial Quino), per què els cotxes/motos de trinca no porten incorporada la primera rallada quan els comprem? Potser en el futur ho portaran estalviant així un primer disgust a la gent.

Àudio: La habitación de Albert (12twelve)

17 noviembre 2006

Land swallow me up!

Quan l'expressió "tierra trágame" adquireix més força que mai.

http://www.flurl.com/item/Poo_jacuzzi_u_201996

Àudio: Noia de porcellana (Pau Riba)

14 noviembre 2006

Grande!

Divendres a la nit tenia esperances que el matí de dissabte existís, per fi, ja que fa molts mesos que el meu el cap de setmana només consta de tardes, nits i matinades. Pretenia anar a casa del nou Cesc Gay santmartinenc, a gravar uns cd’s de música que em reclamen de ja fa massa temps. Però els llençols, un cop més, van guanyar la batalla de forma aclaparadora. Sortosament el nostre estimat amic Chicho va fer gala de la seva facilitat per trucar per mòbil, i em va despertar per acompanyar-lo a comprar un casc –Momo, evidentment-, al Glòries. Vull dir a l’Illa.

Dit i fet. Amb lleganyes incorporades em vaig plantar davant de la botiga “Ráfagas”, on una munió de turbocholos amb cadenes daurades penjades del coll i cascs de moto de dissenys colorits observaven embadalits els objectes tunneros de l’aparador. El nostre home fort de Caixa Terrassa va aparèixer amb pas majestuós entre la gent, com només sap fer ell, atretzzat amb un gorro d’allò més alterna i ulleres de sol. Però la dóna de la botiga ens va tirar per terra (sobretot al Gnoco) les il·lusions, ja que no tenien l’anhelat casc. Així que vam tornar a casa meva un pèl fustigats per fer temps, doncs havíem quedat amb l’home Price i en Quentin per anar a dinar.
Vam poder veure uns quants vídeos del youtube (sant invent, després de google) d’atacs de taurons a persones i baralles de negres fornits, mentre no venien les dues altres princeses. Però aviat van aparèixer els dos magnífics que faltaven, i en pocs minuts estàvem a l’A-7 apurant el motor d’un pobre Rover que demanava clemència.

És ben cert que Can Colomeró no destaca per la seva arquitectura. De fet, el fals vigilant del pàrquing –sic- convida a no parar en aquell indret perdut del Montseny. Però servidor era conscient que la companyia sabria apreciar sobradament la teca que ens esperava darrera d’aquelles velles parets. Callos, cargols, amanida (per dissimular), pa amb tomàquet i all i oli nuclear van servir per escalfar motors. Ànec amb prunes, esqueixada de bacallà o un entrecot de 3 cm d’ample van ser els plats forts. Un vi de la casa d’allò més “barallador” va ajudar a pair les viandes. La jove cambrera va al·lucinar quan, després d’acabar amb les existències de la cuina, vam gosar demanar la carta de postres.

Cigarreta, puntillo i rally cap a Osona. El cd es repetia sense pietat, mentre la ciutat de Vic emergia d’entre la boira. Voltes i més voltes pel polígon industrial i per fi, el cartell: Kàrting Osona. Després d’un stop and go al lavabo i una amical xerrada amb l’argentí que parlava català (típic) vam anar cap a la pista, on s’olorava a gomes cremades i benzina de competició. No vam tenir prou en gastar 16€ en 8 minuts, així que vam repetir. A la segona tanda però, vam deixar guanyar al Chicho, ja que era un dels “homenajeados”. Val a dir que li va fer molta il·lusió. Ens va costar molt no avançar-lo. Vam haver de fer veure que derrapàvem, sortíem de la pista etc., però va valer la pena. De fet, encara avui es pensa que ens va fotre una pallissa.

De nou a bcn, ens separem. Banyera amb sals i música chill-out de fons. Nova muda, nous calçotets i birra pel centre. Tot correcte? Sí, el condó s’espera a la cartera. Fa un amago de sortir. Es queixa que no el trec mai de passeig i penso, “doncs tens raó”. Algun dia vell amic, algun dia...

Quedem davant del Zuric, entre carteristes, borratxos, guiris en samarreta curta i BCNetamen que reguen els carrers. Enfilem cap a Benidorm, el de Joaquin Costa, i aconseguim fer-nos un forat entre les rosses (no pas les flors) i el fum. Birres, risitas, algun got per terra i cap a fora. La jornada ens ha destrossat, i tot i que tenim una suculent oferta per rematar la vetllada, els anys i els quilos poden més a les altes hores.

Ens acomiadem a Pelai. En 10 minuts ja sóc a casa mentre penso que encara esteu buscant taxi Balmes amunt.

Dos iogurts amb cereals són les meves úniques preses aquesta nit. Un diari ja caducat la meva companyia. Faig prest, i m’endinso en la fredor del meu llit, esgotat però amb un somriure d’orella a orella.

Felicitats nois. Y que cumplan muchos más.

Àudio: Il tè nel deserto (Ryuichi Sakamoto)

10 noviembre 2006

La pregunta

Mira que passen coses interessants en el nostre món cada dia. Aquí a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món.

Doncs per El Periódico digital, la pregunta del dia d'avui (10/11/2006) és: "prefereix comprar ara els aliments de Nadal i congelar-los?"

És una pregunta treta, mai millor dit, de nevera.

I want to ride my bicycle


L’Hereu de Clos (primera broma fàcil) castigarà ara als ciclistes – de fet ho ha anunciat en Portabella-. Es veu que s’ha enfadat amb la Mayol i li torna així la pilota. Abans ja els va tocar rebre als patinadors i als puteros. Qui serà el proper?

I és que de fet, què s’han pensat aquests ecologistes de merda? Que poden anar per la ciutat sense contaminar? Que poden lligar les bicis als arbres gratis? No veuen que la nostra policia no sap posar a ratlla als lladres perquè no els robin les bicis (que és el que realment haurien de fer)?

No home no. A partir d’ara qui gosi lligar la seva bicicleta a un arbre o paperera li caurà una multa de fins a 450€!! Només faltaria! Sí, sí, ja sé que la ciutat està infestada de lladres, grafiteros, timadors, violents...però “lu primer é lu primer”.

La veritat és que no sé perquè han de lligar aquests invents tan inútils als fanals. A Barcelona hi ha unes 250.000 bicis, i hi circulen unes 40.000 a diari. No tenen prou amb els 5.000 aparcaments que, gentilment, posa l’Ajuntament? Si és que hi ha gent que es queixa per “bici” (segona broma fàcil)...

Chapeau pel meu consistori. Això si que és una ciutat moderna, cosmopolita i ecològica!

Àudio: Bicycle race (The Queen).

09 noviembre 2006

Un mosquit del S.XXI

El mosquit Tigre, que ha causat estralls fins fa poques setmanes a nombroses poblacions catalanes, sobretot del Vallès, és un mosquit del segle XXI. I és que el molt cabron fa de polissó als cotxes per desplaçar-se per l’àrea metropolitana. En pocs mesos doncs, el tindrem ja a Barcelona.

Així que ja sabeu, si veieu un mosquit fent autostop a la C-58, no pareu.

Per saber més sobre la notícia xorra del dia;

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=354386&idseccio_PK=1021

08 noviembre 2006

Aquí uns amics...




I és que yonkis.com salva més d'una tarda avorrida...

Centelles



Qui vulgui "veure" què va ser la II República Espanyola (allò sí que va ser 'robar un govern'), la Guerra Civil Espanyola i l'exili, que no es perdi la retrospectiva que al Palau de la Virreina li dediquen a Agustí Centelles.

En dues paraules...In-Presionante.

Àudio: Sad Lisa (Cat Stevens)

Pd. La dóna que plora al seu marit és la mare del gran periodista Josep Pernau. L'home, el pare.

07 noviembre 2006

Botifler moi? Bien sure...



parecidos razonables: Artur Mas és...Príncipe Farquaad (Shrek)??


Gràcies convergents. Perquè concentrant-vos l’altre dia van davant de la seu d’ERC per cridar frases tant constructives com “botiflers”, “sou espanyols i no catalans” o “us heu venut Catalunya” (no ho va fer CiU pactant reiteradament amb el PP?) m’allunyeu, encara més, de les vostres posicions. Encara que ja imagino que estareu contents de que un energumen com jo no sigui simpatitzant vostre...

És indignant que s’acusi d’aquesta manera un partit (ERC) per prioritzar l’eix esquerra-dreta enfront el nacionalista. Per fer això ja són uns botifler? Doncs jo en vull ser de botifler.

On compren aquests convergents el carnet de bon català? Jo també en vull un!! Què he de fer? Suposo que la senyera que penjo cada 11 de setembre al balcó no és suficient...imagino que he renovar-la per una estelada (però la blava, que no volem canvis socials eh?). A més, m’hauria de traslladar a viure a un barri com Sàrria on la gent parla només català...no està ben vist cohabitat amb espanyolots com faig jo. I sobretot deixar de fer negocis amb empreses/clients espnayols...on s’és vist tractar amb l’enemic!

En fi, espero que CiU (a qui fins fa poc respectava profundament) deixi comportar-se com un nen petit i aprengui dels errors, a més d’aprendre que governa qui aconsegueix 68 escons, no qui guanya en diputats.

A vere si li ensenyen al Madí que el proper cop s’estalviï de DVD, que això no són els EUA ni les eleccions de l’1 de novembre unes presidencials...

Àudio: l’escola dels somiatruites (Albert Pla)

Estava tot inventat?



Cansat de mig estripar les cartes quan arribo tard a casa, i trencant així part dels documentes que hi van així, he decidit comprar un nou obrecartes. És car, però crec que valdrà la pena...


Per si no funciona, quí va l'enllaç

http://www.zappinternet.com/?video=QiZwYubDoy

Un vici

...inconfesable: treure la bola dels ratolins antics (els qu van en làser és xungo) i netejar les varetes metàl3liques de merda. Llisca tant bé després...

01 noviembre 2006

Aprenentatge antropològic

Un retard angoixant dóna pas a un místic passeig per Poblenou. El Barça ha empatat, però la boira de la platja no m’impedeix gaudir del moment. Última copa al It. Xurros de xocolata i converses amb joves etíliques ens conviden a deixar la ciutat. Converses i més converses. De fet, una gran conversa. Cartrons i calfreds que fan sentir-se viu. Un pis buit i fred obliguen a engegar els motors. Contacte i carícies incontrolables.

Beneïda nit mileurista.

Àudio: wishin’ & hopin’ (Ani Difranco),

31 octubre 2006

Cansat


Cansat de no poder viure la meva edat com m’agradaria. Cansat d’estudiar i no tenir oportunitats. Cansat de demanar si us plau a veure si em poden explotar i donar una mica pel cul a canvi de 0 euros. Cansat de ser un més. Cansat de no tenir padrins. Cansat de no sacrificar-me i independitzar-me. Cansat de no baixar dels 85. Cansat de no aprofitar les coses. Cansat de la manipulació. Cansat de no conèixer món. Cansat dels progressistes post-moderns predicadors de veritats absolutes. Cansat de la hipocresia. Cansat de perdre tantes hores davant un pc. I cansat d’enamorar-me ràpidament i de desenamorar-me encara més ràpid.

Àudio: Hope there’s someone (Anthony & The Johnsons)

No tinc dret a follar?

L’altre dia al bar de la universitat, abans de fer el ridícul intentat emular a Carles Francino per l’assignatura de tele, vaig tenir una conversa que va pujar de to d’acord amb la temàtica de la mateixa. El tema era (i és) la prostitució. Discutia amb una amiga (espero que, malgrat les diferències, em consideri amic) sobre si s’hauria de legalitzar o no aquesta pràctica mil•lenària (no em serveix l’argument que és l’ofici més antic del món per justificar la seva existència). Personalment (com diria el bo d’en Torres, és pot no pensar de manera personal?) no em considero masclista. Al menys no com es descriu a “la vieja usanza”. He nascut i conviscut (de fet encara allargo l’estància a la llar materna) en el si d’una família matriarcal. Però això no implica que estigui en contra de la prostitució. Suposo que no cal dir que no defenso l’actual model de prostitució en el que les dones són explotades, enganyades, robades, agredides i menyspreades per una xarxa de persones –homes- sense escrúpols. Però en canvi sí defenso un model utòpic en el que les persones (homes i dones) puguin comercialitzar lliurement amb les seves ments (donant serveis a empreses) i també, per què no, amb els cossos. Desgraciadament, però, crec que és molt difícil assolir un estat en el que aquell/a que vulgui llogar el seu cos ho pugui fer de manera lliure.

M’agradaria que fóssim suficientment madurs i deixéssim de banda el nostre etnocentrisme per uns instants. Per què allò que jo no vull fer (com ara prostituir-me) no ho pot fer una altra persona? Hi ha tantes altres feines horroroses i tant poc (o menys) dignes que la prostitució...defenso un negoci en el que qui llogués el seu cos actués com autònom, cotitzés a la S.S., tingués dret d’admissió, un local higiènic, seguretat...Per què insistim a fer discursos paternalistes? Qui ho vulgui fer que ho faci. Amb condicions, això sí...

Se m’ha argumentat que aquesta feina perpetua les diferències de classe ja que les/els prostitutes són sempre d’una mateixa classe social. Però davant aquest fet la solució no és la prohibició, sinó invertir més en educació pública i de qualitat, donant ajuts per formar-se en l’ofici que es vol. A més, algunes persones prefereixen fer un parell de blow jobs al dia enlloc d’estar 10 hores fent un treball repetitiu...

A més, aquesta professió realitza una funció social prou important (a part de que fan de psicòlogues/cs als clients). I és que, no tothom té dret a follar? En fi, que malgrat pensi que és un tema espinós i complicat (sempre que la moral entra en joc passen aquestes coses), crec que s’hauria d’actuar des del govern per solucionar una situació actual en absolut òptima.


A la meva habitació, Gemma Lienas comparteix tauleta amb Garcia Márquez, i potser quan acabi de llegir “Jo vull ser puta” tindré una opinió diferent a l’actual. Fins aleshores practicaré una mentalitat neoliberal pel que al cos i ment respecta.


Àudio: las nubes de tu pelo (Fito)

27 octubre 2006

Quo vadis autumnus?

Tinc ganes que arribi el fred. Per què triga tant? A veure si és cert això que el petit forat que tenim a l’atmosfera té res a veure...

Em sento preparat per sacrificar els escots estiuencs, les faldilles poperes i els bikinis turístics de la Rambla per tal de donar la benvinguda a una tardana tardor (toma rima!). Així podria estrenar la gorra de pana comprada de rebaixes al Zara, tornar a posar-me la jaqueta de venedor d’enciclopèdies, prendre calents cacaolats als bars mentre fullejo la secció de contactes de La Vanguardia i congelar-me fins convertir el meu nas en un tomàquet mentre em desplaço per l’asfalt barceloní amb la meva BMW 850. Ok, d’acord, vaig amb una Dylan 125...però també s’hi passa fred!

Por fin es viernes! que diuen alguns. I és que aquesta setmana ha sigut un infern. Feina acumulada a la uni, feina a la secta i a la ràdio –que n’és dur això de portar cafès-. Aquest vespre coneixeré els Mishima, de la mà de l’editor més prestigiós de Catalunya. No sé com són, suposo que uns sobradets poperos urbans, però si sonen bé ja estaré content. Poder ravalejem una mica després del concert amb l’offspring de Tarantino i el nou descobriment femení fet gràcies al darrer viatge pagat per Barroso.

Bé, vaig a donar sang que avui venen al clot i ja començo a tenir gana (mmm com entren de bé uns sucs i unes quantes galetes). Ja informaré del regal cutre que em donin. Què serà aquest cop? Un despertador? Un boli? Un calendari?

Chi lo sà...

Per cert, dóna’n una mica!


Àudio: Disfunction (08001)

18 octubre 2006

Moment humiliant de la jornada


Quan el teu propi gos, esquifit, es pixa sobre la roda davantera de la teva moto.

Àudio: L'ultimo bacio (Carmen Consoli).

56 minuts de despropòsits

Aquest vespre, després de tornar de fer footing amb el meu amic Price Waterhouse (dic fer footing com podria dir caminar ràpid traient la llengua), he sopat a casa. Al sofà. Al meu sofà esponjós, estimat per les cèlebres migdiades i altres activitats casolanes que he fet en ell. Mentre superava amb escreix el nombre de calories que havia cremat minuts abans (qui es pot resistir a una truita de bolets –gírgoles-, un iogurt amb cereals i un got de suc Granini Multifrutas?), hem decidit amb ma mare veure un curtmetratge d’humor, el que va repartir CiU diumenge passat als quioscos.

I seré sincer: feia temps que no reia tant. Els 56 minuts d’imatges són tant esperpèntiques i surrealistes que enlloc d’ofendre’m per la muntanya de barbaritats que uns ressentits que es pensen que els van fer fora de “casa seva” (Ferrussola dixit), he passat una bona estona. M’estalviaré exposar aquí i ara el missatge del vídeo (els del Tripartit són uns carallots botiflers, el Mas és SuperMas i únic salvador de la pàtria...), que com tothom pot esbrinar, és un resum de les cagades del Tripartit (que n’hi ha hagut) i un missatge clar que només el burgès d’en Mas ens pot salvar. I aniré directament a comentar un parell de fets que m’han cridat especialment l’atenció.

Quan parlen del forat del Carmel i mostren imatges dels afectats, les cares d’aquests estan difuminades per preservar la seva identitat. Fins aquí bé. Però els de carrer Còrsega són tant burros que també tapen els ulls d’un gos de peluix, no sigui que la seva mestressa de 7 anys denunciï al partit (com bé ha fet ja la CCRTV).

Més tard, denuncien que el Tripartit són els culpables de tots els mals històrics del país. I sobta que s’indignin que hi hagi més de 600 escoles amb barracons, encara. Que amb 23 anys de govern no van tenir temps de no deixar cap escola sense barracons? És clar que no! No podien eradicar-los...sinó com haguessin donat calerons a escoles com Aula (Mas) o Sant Peter’s School? (un rialler Pujol ja va dir fa uns anyets que van haver de “fer trampes” per subvencionar aquestes escoles taaaant necessitades).

Però el més pervers del dvd és quan insisteixen cada tres frases que el Tripartit va fotre fora a un partit legítim per governar (sobretot carreguen contra Esquerra) per les ànsies de poder. I què buscava CiU guanyant les eleccions més que poder? Un poder que han posseït durant més de dues dècades.

En definitiva...un reportatge que passarà als anals (per aquí) de la història de la propaganda política (juntament amb firmar les promeses electorals davant un notari, amic suposo).

¿Parecidos razonables?









Miquel Iceta Llorens.
Viceprimer secretari i portaveu del PSC.
















Françoise Hollande.
Primer secretari del partit socialista francés
(el que es tira a la Sègolene)

04 octubre 2006

Mmmmm


Dissabte 30 de setembre. 5:13h. La Paloma.

Una noia se'm tira als braços i em mig viola. Per què em passa sempre això quan surto de festa?

Pd. Déu n'hi do les mans de la noia!

Sincer jo?

"què vols que et digui d'ella? És molt simpàtica!". (és un jopazo).

"una sigarreta? És clar home! agafa'n una" (que no venen tabac als estancs, so cabron?!).

"que per què no m'he enrollat mai amb ell? Ai, no sé...és molt bon noi" (està gordo).

"no vull que espatllem la nostra amistat” (ni farta de coca em liava amb tu).

“5.42 a.m. Clar que no m’importa acompanyar-te fins a casa...vivies a Cornellà, oi?” (saps el que és el nit bus, xata?).

“tranquil·la, ja m’espero a que marxis en taxi” (Al igual m’esperaries tu a mi...).


“què et falten 10 euros? Ja te’ls poso jo home!” (Els he vist prou).

Sincer jo? és clar (que no)!

03 octubre 2006

L'ànima dels ateus

Com bé ha plantejat avui un assistent a la presentació del llibre L’esprit de l’athéisme, d’André Comte-Sponville, moderat per Fernando Savater (pot ser tot l’espanyolista que vulgueu però fa goig sentir-lo parlar), és possible viure una vida espiritual sense tenir en la ment/venerar un Déu?

Aconseguiria cap “client” una religió que no prometés la vida eterna?

Existeix Déu?

Qui té arguments no necessita la creença i viceversa.

02 octubre 2006

Records

Enyoro la bata de ratlles verdes i els mocs al nas. El conejo de la suerte i els berenars a casa la iaia tot veient Espinete o Els Bobobobs .

M’agradaven les excursions de la tardor, al zoo o al Teatre Regina, on escoles més marginals que la meva ens escopien des del pis de dalt i a la sortida un treballador del Teatre ens donava l’esperat Kit Kat. Parlar de les colònies i comprar llaminadures pels grans viatges amb autobús. Com n’era de feliç al barri sense saber què collons era Barcelona.

M’agradava anar a fer fluor i riure mentre la profe s’emprenyava. Inclús recordo amb malenconia les tardes de divendres, quan teníem entrenament, i anàvem a buscar el berenar al primer triangle amb el neguit que uns gitanets no ens robessin.

Ara puc fer moltes coses que de petit anhelava. Però conduir un cotxe, fer l’amor o viatjar no es pot comparar amb l’època escolar. Almenys per a mi.

I és que les hores lliures no em convenen.

Sort que tornen a repetir Oliver i Benji per la 2.

Àudio: los trotamúsicos

Passin, passin...que veuran el piset.

Un, dos i .. tres!

Un món sense nacionalismes?

NACIONALISME
m 1 POLÍT Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.

Entenc que tothom (o gairebé) necessiti sentir-se lligat a una terra, i que per ser part d’una societat/cultura hagi de mantenir i practicar unes tradicions o litúrgies. A mi, per exemple, m’agrada menjar pa amb tomàquet, demanar un músic (com el meu avi) de postres o una crema catalana i menjar calçots. Adoro anar a buscar bolets i veure castellers. Però mai he considerat que la meva tradició/cultura sigui millor que les d’altres.

Jo sóc xarnego, i a molta honra. I aquest fet, juntament amb el d’haver viatjat una mica (molt menys del que desitjaria), em fan veure les coses amb una major perspectiva. Per què la gent es mata per les pàtries? Entenc que es matin o rebel·lin per injustícies socials, però per banderes?

La darrera pel·lícula de Ken Loach m’ha fet pensar una mica. Al món, sempre hi ha hagut dominants i dominats, i evidentment els dominants “progres” són els que diuen que cap vida d’un ésser humà val una pàtria (és clar, ells imposen la seva als altres i no han de lluitar per res). De fet, com bé diu el mestre Ferran Requejo, a Espanya només existeixen els nacionalismes català, basc i gallec (pels espanyolistes. és clar). Què no és pas nacionalista l’Ibarra, el Bono o en Zaplana?

No ho sé. Quan estic a bcn em sulfuren segons quines actituds d’ERC totalment demagogues i electoralistes, però quan viatjo per Espanya sempre penso que al tornar la primera cosa que he de fer és refundar Terra Lliure (és broma, és clar, encara que un altre tret al genoll del Jiménez Losantos li fotia amb molt de gust). Les actituds del PP en canvi em sulfuren sempre, això és una ventatja.

En fi, ja aniré comentant les pixades fora de test d’ambdues parts així com els comentaris de la gent que es cagui amb mi (eh, Òscar?.

PD. No crec que mai es doni un món sense nacionalismes. Desgraciadament els humans no sabem apreciar les altres cultures i el nostre esperit de competició i supervivència (molt menys recriminable aquest darrer) ens impedeixen deixar de banda aquest amor i lluita constant.

01 octubre 2006

Relat d’una odissea (o com pujar el Pedraforca amb texans)


Cansat d’una rutina recent adquirida després d’un estiu precari vaig decidir fer una petita excursió de cap de setmana amb algun amic. Dels quatre mosqueters que som, a dos d’ells quan els proposes sortir de Barcelona et responen: ”però què diusssss...”. Així que li vaig suggerir al tercer cavaller i company de jogging, un expert excursionista actualment en baixa forma, fer un cim aquí a la vora.

El bon amic Bonastren va acceptar d’immediat, inclòs amb il·lusió. Pronostico que farem moltes excursions en plan Brockback Mountain enguany. Així que dijous vam decidir que l’endemà, és a dir divendres, aniríem al Pedraforca. Dit i fet, ens vam plantar divendres al vespre a un càmping a la falda del Pedra amb entrepans de truita i un arsenal de productes altament tòxics (sucs Zumosol, Oreos, xocolatines...).

Muntar una tenda de nit, quan falten la meitat de les piquetes és tota una experiència. Sopar auster dins de la tenda que olorava a ranci i un Cacaolat calent en un bar de poble abans d’anar a dormir van ser les dues grans activitats d’aquell vespre (es veu que les excursionistes catxondes d’en Conrad Son ja havien abandonat el càmping).

El matí de dissabte, cap a les 6:30 els nostres despertadors van començar a cantar. Motivat per uns peus glaçats i els roncs del company de tenda em vaig despertar ràpid. La primera sorpresa, preparant el material que ens enduríem al cim, va ser comprovar que m’havia deixat els pantalons Tapioca a Barcelona, així que no tenia més remei que sortir del campament base amb uns texans, com a bon “dominguero” que sóc. En 10 minuts ja estàvem esmorzant al cotxe i camí del refugi Lluís Estasen.

Un cop iniciada la marxa vam comprovar força coses: no estem en plena forma, a Berga fa un fred que t’hi cagues, no estem en plena forma, el Pedraforca impressiona, no estem en plena forma, la meva capellina no serveix de res i que definitivament, no estem en plena forma. Però malgrat la boira, el vent, les caigudes, i les baixes temperatures (i el penós equipament del que disposàvem), vam fer cim, força emocionats, al migdia.

15 minuts de glòria al cim, unes xocolatines més i cap avall. Saltant com cabres per la tartera (amb multitud d’hòsties incloses) vam arribar al refugi més ràpid del que esperàvem. Ja al cotxe, amb tiretes i una fam prou important, vam tornar cap a casa.

Aquesta excursió llampec m’ha il·lusionat el cap de setmana. M’ha trencat les cames però m’ha portat ganes de fer altres cims.

Això sí, el proper cop sense texans.

17 septiembre 2006

Partit suspès

Al sopar d’embrujadas es van afegir nous valors, nous càrrecs a part de les conselleries al complert. Risites, gels volant sobre les closques (algunes més mancades de cabell –snif- que altres), amnèsies de noms (et deies Toni o Albert?), però en termes generals una vetllada de les clàssiques.

Després a Razz, en su línia. La gran discoteca que els caps de setmana es converteix en el canòdrom oficial de la Ciutat Comptal va oferir moments estel·lars, d’aquells que et fan obrir carpetes mentals noves. Hermanos Derry impagables (felicitats noies). Dràcula també va aparèixer fugaçment entre la foscor de la sala i una recent coneguda Pipi Lanstrum es va convertir en la artista invitada de la noche. Sabates poperes brillants i samarretes a topos verds van fer la resta.

Inesperadament els cavallers de la panxa rodona no van tenir contacte real amb cap àngel. Algun apreton sí, aprofitant sobretot l’estat etílic de les muses, però res remarcable (tret d’un innocent paquet).

Després conversa monotemàtica esperant un taxi i 12h de son. Al matí següent un inesperat hung over.

I ara els cavallers esperen una nova cita que ompli les seves ments de fantasies i les seves boques de somriures.

Pd. L’àrbitre es va quedar sense targetes, per tantes expulsions, i es va haver de suspendre el partit.

Àudio: Plug in baby (Muse).

14 septiembre 2006

Temps era temps...


En poc més d'una setmana començaré de nou les classes. Últim any de classes, si Déu vol. Potser segueixo “formant-me”, però ja serà en petit comitè i no en grans aules on pots tirar papers a la gent i ningú se’n adona.

Queden lluny ja aquells dies que ocupàvem el segon bloc de la classe, això quan entràvem (ha passat ja a la història la mítica frase de l’Òscar dient “últim piti i entrem”), i petàvem la xerrada i fèiem el cruci de El País.

La foto correspon a un dia qualsevol de CCPP, amb poca gent, però on hi surt un profe que ens ha marcat molt i al que devem moltes conyes. El gran Jürgen Nagel, alemany clàssic de 2,30 metres, cabell blanc, ulleres i saliva acumulada a la comissura dels llavis de manera perpètua. El típic home que et fa comparar els governs de Nigèria (on hi ha anat molts cops) amb el d’Alemanya o Suècia. Un home que parla millor català que nosaltres (amb una quantitat ingent de “nogensmenys”, “d’antuvi” o “tanmateix”), i que tenia (de fet encara deu ser així), una particular manera de caminar (estil gegant de festa major).

Ara, a periodisme, les coses són molt diferents. La gent omple les aules, no he passat quasi mai pel bar (de fet no sé si encara he fet campana) i inclòs he pres apunts. Tot és molt més professionalitzat, tothom més madur (bé, no tothom). No té l’encant de CCPP. Però ja queden molts pocs dies de classe. En teoria pel març ja haurem acabat les lliçons, i només quedarà fer de matxaca passant teletips fins al juny en algun mitjà on sobrem.

Així que per recordar els bons temps que hem passat a la uni plegats i els pocs dies que ens/em queden, aquí deixo aquesta foto i aquestes línies.

Àudio: The wall (Pink Floyd).

13 septiembre 2006

I'll see you in london


Mític pont de Camden, prop d'on els xinesos ens cridaven amb pinxos a la mà perquè ens apropèssim (ens veien com a clients potencials?no sé per què...) i on la millor música el món.

Sort que aviat hi tornaré/em (encara que sigui pocs dies) per fer una esperada visita i gaudir de la city.

Àudio: I'll see you in London (Deluxe).

Passi inútil

Passi que m'havia de procurar alguna popera a Arbúcies però que, com acostuma a passar, no va funcionar.

A canvi però vaig tenir porrets amb amics, piscineta solitària i risites al bosc amb el cotxe.

I el que és més important, vam menjar sense miraments, vam passejar-nos amb calçotets per tota la casa i vam jugar hores i hores al Monopoly (massa poder?).

pd. Impagables les operacions especuladores/urbanístiques del Chicho.

Àudio: Eple (Royksoop).

Madrasa Ben Yussuf


Un iaio de Marraquech al·lucina amb els occidentals que passegen davant seu. Samarretes del Barça, dones en tirants i pantalons curts, pierciengs i tatuates.

No té preu.

Estiu precari


Després d’acabar un dur any d’universitat em vaig apuntar a les pràctiques no remunerades que oferia la Pompeu. Em vaig dir; “Dani, sigues bon minyó i fes una mica de currículum que al pas que vas no t’agafaran ni al Caprabo”. Tot il·lusionat vaig apuntar-me a unes places que, evidentment i per no trencar la tònica de beques no concedides –excepte la Erasmus que la donen a tothom, inclòs al Chicho!-, vaig anar a petar a Ràdio Ciutat de Badalona i al diari Metro.

Les dues places prometien força. Si bé no m’atreien pel seu contingut econòmic (Ràdio=0€/mes, Metro=250€/mes), sí que ho feien en canvi per la feina que podia dur a terme i l’experiència que adquiriria. Doncs bé, després de cobrar menys al juliol del que em tocava (de Metro és clar, de la ràdio vaig cobrar bé), passar teletips a punta pala, passar-me el codi deontològic per la zona del perineo, fer algunes entrevistes a personatges tediosos (Lordi o Sr. Trepador entre d’altres) i fer més hores que un burro a canvi de quatre bolis, un sopar amb la Pantoja, unes entrades per concerts i una bossa de plàstic gentilesa Metro, tinc una saturació important a la bossa escrotal. De fet, crec que explotarà en breu (acumulació deguda en part a la quantitat ingent de fresques que habiten/passegen Barcelona.

L’agost també va ser precari, doncs el viatge al Marroc amb el meu gran amic Narcís no va estar envoltat de glamour, precisament (i sí en canvi de puces, cagarrines i dies sense dutxa).

I així ens plantem al setembre, que com a bon resum es podria agafar el que vaig fer al juliol i enganxar-ho aquí. Un simple Copy and Paste, vaja.

En fi, a aquestes hores de la nit és millor que vagi a llegir el diari caducat, ja que demà m’espera un dia dur fent d’estaquirot primer a la ràdio, i plagiant teletips a la tarda al diari. Esperem que, com a mínim, em surti algun dinar/concert gratis el que queda de més.
Àudio: One headlight (Wallflowers)

Visiones urbanas

Motores a ralentí, taxistas con palillo y ejecutivos en el asiento de atrás.
Paso constante, zapatos de tacón y medias de rejilla.
Falda blanca ajustada, glúteos firmes. Chaqueta marfil y pecho terso.
Cabellera dorada al viento. Sonrisa limpia y reluciente.
Semáforo en verde.

Àudio: Ella (Zénit).

08 septiembre 2006

Bobby's love


HI ha gent que té molt talent. El d'alguns no és gaire constructiu que diguem (com els de la peli 9 reinas) però el d'altres animen, motiven i alegren el dia. Com aquest graffiti anglès, per exemple.

Àudio: Cornflake girl (Tori Amos)

Rutina's fighter


Després de tornar del Marroc un pèl decebut per no trobar les alemanyes que cercàvem (bé, les poques que hi havia estaven, amb tota la raó del món, amb altres motxileros cañons), he tornat a la quotidianitat pixapinenca.

Cada dia em sembla el mateix, però per sort, al vespre, intento fer coses noves. Alguns dies la rutina canvia, com avui, i em dóna corda per uns quants dies més. Aquest matí, per exemple, he anat a la ràdio –un cop més he fet tard- per preparar la meva secció setmanal (15 minuts > 0 minuts) i produir (jeje, m’encanta dir que ets productor, queda guay...si la gent sabés que simplement et limites a telefonar i concertar cites...quin poc glamour) una taula rodona (que no cama rodona). Però al migdia m’he escapat (només faltaria que no pogués pirar quan volgués d’un lloc on em paguen 0€/mes) i he anat a l’hotel Arts per entrevistar als Evanescene (amb altres periodistes). M’ha acompanyat una molt bona amiga meva, sinó hagués sigut un brown intragable. Mentre l’esperava a la porta de l’hotel, entre Mercedes i BMW’s ha aparcat un Ferrari...lo típic. Perquè hi ha móns tant diferents?

Ja a dins hem escoltat el nou cd (totes les cançons són iguals) d’aquesta penya que només conec 2 pistes i després els hem fet fotos. La veritat és que a mi aquesta gent me la pela molt, però mai va malament “coger tablas” i esperava, entre nosaltres, que hi hagués crussanets. Al final m’he hagut de conformar amb una coca-cola light (sí, light) i a compartir.

Però després de l’entrevista interminable hem anat a dinar a un restaurant selecte del barri, el Foxos. Espero que no desapareguin mai aquests tipus de bars on el cambrer et diu els 20 plats del menú en 3,8 segons i les racions són generoses (tant que inclòs a mi em costa acabar amb elles). He menjat el que s’ha convertit un clàssic, pèsols i de segon codillo. Regat, això sí, amb vi Gandesa.

I amb 3 kg més a la panxa (la sort de la gent d’ós ample és que se’ns noten menys) he tornat a casa, a practicar l’esport nacional del país: fer una migdiada.

Aquesta nit però, segur que sortim a prendre alguna cosa i a “fer mal” (com a molt ensopegar). Si lligo amb alguna noia (de franc) ja ho explicaré...però no hi compteu gaire.

Àudio: Sonido total (The pinker tones)

06 septiembre 2006

Traduccions desafortunades

Dissabte passat vaig anar a veure una pel·lícula molt original que es basa en un molt bon guió. Com ja és de costum em van convidar els meus tiets (ells que poden), amb gelat previ de rigor (també de franc).

Bé, la qüestió és que el que em va sorprendre més, a part de la trama del film, és que en castellà es digués 'El intruso' (no té cap mena de sentit) quan en anglés (V.O.) es titulava 'Enduring love' (completa relació amb la temàtica de la peli).

Per què fan aquestes traduccions tan patilleres? No mereixem una mica més de respecte els usuaris?

Estic cansat de la traducció dels noms de les pelis en anglés. Ara mateix m'estic imaginant els responsables d'aquestes traduccions reunits en un despatx, jugant a bàsquet amb boles de paper i partint-se el cul proposant títols inverosímils. Què cabrons.

Àudio: Karma police (Radiohead).

04 septiembre 2006

mmmmmmmmmmm

Algú sap que li posen a les galetes que venen a l’Ikea perquè siguin tant addictives?
Són el millor producte que fan (a part dels mítics llapissos petitons que tothom té).

Sort que estic com un fideu, que sinó, a aquest pas, acabaria com una bola...;)

Àudio: Scandinavia (La habitación roja).

Crocodile Hunter


Avui m’agradaria demanar un minut de silenci per un home que ha mort a causa de la picada d’una rajada a Austràlia. El caçador de cocodrils, àlies Steve Irwin (i no pas al revés) ens ha deixat després de ficar mil cops el cap a dins de cocodrils, caimans (algú coneix la diferència? Em passa el mateix que amb els camells i dromedaris), agafar infinitat de serps (i no precisament escurçons) i jugar amb aranyes.

És cert que m’ha sorprès la cobertura mediàtica que se n’ha fet del succés aquí, a l’altra part del món. Però això és degut, sens dubte, a que molts encara tenim a la ment la veu del seu doblador dient frases com: “si ara l’animal em piqués, trigaria 60 segons a morir...emocionant oi?”.

Descansa en pau al cel dels animals (és a dir, el de tots).

Àudio: Rèquiem for a dream (Clint Mansell)

03 septiembre 2006

Cambio de forma


Yo lo que soy es un triángulo, yo lo que soy es fusiforme y exploto contra el techo.
Siempre me fijo en las esquinas, estoy aprendiendo a comportarme como un ángulo recto.

Yo cambio de forma,yo cambio de aspecto y cambio de forma.

Yo cambio de forma, yo cambio de aspecto y cambio de forma. Hemos estado tanto tiempo tirando líneas y de pronto hay que empezar de nuevo.
Y si nos estábamos tocando, mi último giro en el espacio nos vuelve a dejar lejos. Yo cambio de forma, yo cambio de aspecto y cambio de forma.

Yo cambio de forma, yo cambio de aspecto y cambio de forma.

Y yo a vueltas con la perspectiva, tú ya sabes que yo nunca pienso, yo me proyecto.

Yo cambio de forma,yo cambio de aspecto y cambio de forma.

Yo cambio de forma, yo cambio de aspecto y cambio de forma

àudio: Cambio de forma (Astrud)

01 agosto 2006

Humil recomanació literaria


Entradadeta per recomanar-vos un llibre molt curt però interessant de Fernando Trías de Bes (un pijet amb coses a dir). Ell és coautor del cèlebre "La buena suerte".

Ideal per llegir un matí lalrg o una nit d'estiu.

No t'enfadis Maria Ángeles que el teu també el tinc mig acabat.